Explicava minuts abans de començar la presentació Josep Codina, director adjunt de l’Editorial Claret, que quan li van proposar a Ramon Rossell, mossèn Ramon, de fer el llibre la primera reacció va ser dir que no n’era digne. Però després de consultar-ho amb la seva “confident”, va decidir que “si és per fer conèixer l’obra social de la Mare de Déu de Meritxell, endavant.”
Capellà rural, com li agrada reivindicar-se, i educador. A qui podrien interessar les seves vivències? Encara es pregunta. Com ha destacat el síndic general, Carles Ensenyat, segurament a tots els presents perquè ell “transcendeix de la figura del rector de Canillo” i les seves vivències són un relat de com ha evolucionat Andorra els últims 60 anys.
Jordi Alcobé ha fet lectura del pròleg, unes ratlles que ja fan evidents la proximitat d’un capellà que ha casat pares, batejat fills, casat fills i batejat nets o besnéts, que 60 anys donen per a molt i mossèn Ramon “hi ha estat sempre en els moments més importants”, fet que per a molts el converteix “en un més de la família, un confident, un amic”.
I una família és el que hi havia avui al Consell General escoltant-lo. La família i amics amb qui “hem caminat junts”, des del naixement fins a l’actualitat. Mossèn Ramon s’ha mostrat content de poder publicar “des de Catalunya” amb l’editorial Claret, que li ha permès també pensar en Bellcaire, el poblet que el va veure arribar al món, la Seu d’Urgell, Organyà o Montserrat. Diferents indrets sense els quals “no hauria fet el camí que he fet”. I el llibre és la seva manera de dir gràcies.
La clau del llibre, ha afirmat, es troba en la portada i contraportada. D’entrada el títol. ‘Carta d’un capellà jubilat als seus amics’. Carta que no és una obra literària, “no en seria capaç”, sinó aquestes comunicacions “de tu a tu, des de la sinceritat”. D’un capellà, l’esglaó més baix de la jerarquia eclesiàstica, “pagès” i jubilat, “que és una paraula bonica perquè vol dir alegria”. “La gent gran som a l’època de saber gaudir del paisatge que hem caminat”, ha advertit. I els amics, “una paraula que ho diu tot”. I a la contraportada una frase que ho resumeix tot: “Tot és gràcia”. Per tant, “gràcies a tothom que m’ha ajudat a caminar”.
Dels diferents episodis que relata, ha recordat especialment el seu naixement. El 1939, tot just acabada la Guerra Civil espanyola, en una família sense casa, en un poble bombardejat i amb dos germans, un nascut el 1936 i una germana de 18 mesos. Quan la mare va saber que arriba un tercer fill, “plorava”, però en néixer, una veïna va dir: “aquest nen serà capellà”. I d’aquell fill pel qual tant va plorar, “que no volia, sempre deia que he estat el fill que més alegries li he donat”.
Crescut en una terrible postguerra, diu que és on va aprendre a compartir. Ja d’entrada perquè la seva mare va fer de dida, va alletar, un altre infant. I perquè la pobresa de l’època els feia ser creatius, també, a l’hora de jugar.
Mossèn Ramon ha recordat el pas pel seminari, el “daltabaix viscut amb el pare Quer”, massa obert de mires a l’època i que va acabar expulsat i amb una bona de seminaristes que van penjar la sotana. I l’arribada a Andorra, el 1966. “Vaig demanar al bisbe que em deixés a Fígols, però el bisbe va dir que Canillo”. I a Canillo va trobar els seu consell parroquial, amb qui ha plantejat preguntes i projectes i és clar, el gran projecte d’Aina, on ha desenvolupat la seva vocació educativa amb quantitat i quantitat d’infants que aquest dijous tampoc l’han volgut deixar sol.
Acabada la presentació, una àmplia representació de les diferents generacions d’Aina, des de 1986 fins a l’actualitat, l’han envoltant tot cantant el ‘Fent camí’. Els llibres perduren, com ha dit, i a mossèn Ramon li queden encara sendes per traçar i si d’una cosa pot estar segur, és que mai les caminarà sol.
Comentaris (13)