Són algunes de les frases d’un correu electrònic que en el Facebook de la policia d’Andorra es va rebre mesos després de la data assenyalada. L’escrivia la mare d’una nena de l’Aldea, a les Terres de l’Ebre, que jugant -ballant per ser exactes- en l’apartament del Pas de la Casa on s’allotjaven, va caure i es va donar un cop al cap tan fort que va quedar inconscient. Respirava. Però no reaccionava per a res del món. Aquell correu va ser l’origen d’una medalla al mèrit policial amb distintiu bronze que fa poc, el dia de la patrona, van rebre Joan Berenguer i Marta López. Són els agents 262 i 443. Dos agents de la unitat de seguretat ciutadana. Dos agents que “ens vam posar en el lloc dels pares” i van saber “gestionar bé” una situació “de caos”.
“Per sort, són situacions que es donen molt excepcionalment”, explica Berenguer que elogia la professionalitat i la tranquil·litat amb què va actuar la seva companya de binomi aquella jornada del 2022. Coincideixen habitualment formant patrulla. Però no pas sempre. “Vam empatitzar amb la situació”, reconeix el també guia caní, que explica que temps després del fet, i suposadament arran del correu rebut de la mare al Facebook, “em va cridar l’inspector” de la unitat per felicitar-los per la feina feta. Havien repassat l’actuació perquè havia quedat tota enregistrada “amb les càmeres de dotació que portem nosaltres”. Aquelles càmeres que es duen al pit i que s’activen en moments de tensió.
Encara ara tenen contacte, no sempre directe, però sí que van sabent de l’evolució d’aquella nena que no hi havia manera que reaccionés. De cap forma. Cada sis mesos ha de fer una revisió neurològica a Barcelona. Té unes petites seqüeles encara arran d’aquell cop al cap que es va fer al Pas el 9 de juliol del 2022. Però sembla que en poques revisions més es donarà per sanat del tot l’impacte d’aquell cop. En Joan i la Marta en tenen notícies, a vegades, a través d’una agent de circulació del Pas de la Casa (Vicky) que és originària de l’Aldea, la mateixa localitat que la menor, i hi manté un contacte més directe. Els dos policies destaquen també la contribució de l’urbà, que va anar seguint les instruccions i els va ajudar prou. Per exemple, a fer més fàcil l’arribada dels serveis mèdics.
ELS FETS
Berenguer explica que aquell 9 de juliol d’ara fa tres anys, els dos agents estaven patrullant pel Pas de la Casa. De tant en tant els toca. “Vam fer una parada al cap del Port i ens van indicar que se sentien uns crits demanant auxili al carrer de la Solana, en un edifici.” S’hi van acostar. Es van situar al capdamunt del carrer i no acabaven de tenir res clar. “Era estiu i no hi havia ningú. De cop i volta apareixen uns agents de circulació amb un senyor en sentit ascendent.” Els dos policies van començar a córrer carrer avall. I allà es va iniciar l’actuació que els ha valgut el reconeixement en forma de medalla.
“Vaig fer com una mena d’efecte túnel però en obrir-se la porta l’únic que vaig veure va ser la nena a terra. M’hi vaig abalançar de seguida. No reaccionava però sí que respirava. Per tant em vaig centrar a facilitar que se li obrissin al màxim les vies respiratòries. A aplicar tècniques de primers auxilis”
El senyor en qüestió era el pare de la criatura, atordit, només encertava a dir que la seva filla estava inconscient. Berenguer i López expliquen ara, amb la calma d’haver passat tres anys, que era una família catalana composada per mare, pare, dos fills -nena i nen, per aquest ordre- i un gos. Havien vingut a passar uns dies a Andorra perquè, justament, havia de ser l’aniversari de la menor. S’estaven en un apartament no gaire gran i aquell matí la nena es va posar a ballar escoltant música a la tele fins que va patinar amb els mitjons i el parquet i va caure estabornida picant amb un lateral del cap.
“Vaig fer com una mena d’efecte túnel però en obrir-se la porta l’únic que vaig veure va ser la nena a terra. M’hi vaig abalançar de seguida. No reaccionava però sí que respirava. Per tant em vaig centrar a facilitar que se li obrissin al màxim les vies respiratòries. A aplicar tècniques de primers auxilis”, explica l’agent 262. La seva companya, molt intel·ligentment, es va centrar en fer espai i que la resta de persones presents a l’edifici s’allunyessin del lloc on era la nena. “Era una situació d’una mica de caos”, explica Marta López. “Hi havia un veí pel mig, el gos cridant, la nena pel terra…”, els progenitors compungits…
Mentre la Marta es dedicava a posar ordre en l’entorn, a entretenir-lo, i a mantenir-lo al marge del punt de l’apartament on havia caigut rodona la nena, en Joan mirava de fer reviscolar la menor. “La vaig posar en posició PLS” per evitar que s’empassés la llengua i li feia petites pessigades “per fer-la reaccionar, però no hi havia manera”, explica l’agent. I la seva companya hi afegeix: “Vam informar la SIC (la centraleta) de la situació. Primer van arribar els bombers. Un veí ens va servir d’enllaç.”
Efectivament, l’immoble dona cap a dos carrers diferents. I per un costat, l’apartament estava en una zona planta i, per l’altra, era la sisena. Primers van ser els bombers, després els sanitaris del SUM. “Li van fer una punxada i va reaccionar. Va reaccionar a l’efecte de la punxada”, explica López, que hi afegeix que “quan la teníem de costat va vomitar”. Hi havia certa reacció però no pas consciència. La situació no pintava bé. Més aviat pintaven bastos. “Va venir l’helicòpter”, recorda Berenguer, perquè no es tractava de perdre més temps.
“No vam fer res més que posar-nos al seu lloc. El que hauríem fet si aquella nena hagués estat la nostra filla. Ets de fora, se te l’han d’endur amb helicòpter, no saps realment què li passa…”
“No vam fer res més que posar-nos al seu lloc. El que hauríem fet si aquella nena hagués estat la nostra filla. Ets de fora, se te l’han d’endur amb helicòpter, no saps realment què li passa…”, afegeix en Joan, que escolta com la seva companya, que hi afegeix que “vam actuar amb una mica més d’empatia i mirant d’aconseguir que aquella gent, aquells pares, se sentissin acompanyats en tot moment”. Per això quan l’helicòpter amb la nena i els sanitaris es van enlairar, els agents de policia, amb la de circulació, van gestionar la custòdia del gos amb què havia vingut la família de l’Aldea.
I, després, van muntar l’acompanyament dels progenitors i el germà fins a l’hospital. “Per molt que els expliquis com anar del Pas de la Casa a l’hospital de Meritxell no és evident. Per començar, el Pas ja té dues sortides”, recorda l’agent 262 que, alhora, reconeix que si els pares estaven atabalats, ells, els funcionaris policials, no ho estaven menys. Mantenien la composició, és evident, però la tensió anava per dins. “Vam convenir que faríem l’acompanyament fins a la corba de la Vall d’Incles per no deixar desatès el Pas de la Casa més estona.”
“I a Incles, que ens fes el relleu una altra patrulla per guiar-los fins a l’hospital. Volíem que el trasllat fos el més ràpid possible i que la família se sentís acompanyada en tot moment”, remarca l’agent 443. Mèdicament es va fer tot el que s’havia de fer i veient les afectacions neurològiques derivades del traumatisme que la nena sofria al cap, se la va enviar ràpidament cap a Sant Pau. “A través de l’agent de circulació vam seguir en contacte per saber de l’evolució de les visites a Barcelona”, recorden els dos policies.
“Vam actuar amb una mica més d’empatia i mirant d’aconseguir que aquella gent, aquells pares, se sentissin acompanyats en tot moment”
Després arribaria el mail de la mare de la nena dient-los que “havia quedat molt contenta amb la nostra actuació”, explica Marta López, i aquest juny els dos agents van ser dos dels condecorats en la diada patronal amb la medalla al mèrit policial amb distintiu de bronze per “tota la gestió de la situació”. “Que si es va gestionar bé la situació?”, es demana el propi Berenguer, “des del meu punt de vista, sí”, indica. I quan la seva companya ja no l’escolta, n’elogia el temperament. El més veterà, pel que fos, es va llançar de seguida a fer els primers auxilis a la menor. Però creu que també va ser decisiu el paper de la seva companya, “calmant la situació, distraient l’entorn per deixar treballar amb calma els serveis mèdics”.
“Gràcies a Déu aquestes situacions són excepcionals”, hi afegeix encara el policia. La nena ha anat acudint cada sis mesos a Sant Pau després de les primeres visites més sovintejades una vegada se la va donar d’alta hospitalària. Té encara alguna seqüeles però cada cop menys. I segurament li desapareixeran del tot. La família “ens ha dit que voldrien tornar a Andorra però que, de moment, no s’hi veuen amb cor”. No descarten que si algun dia tornen, es retrobin amb la menor. Si la nena vol, és clar. Ells, els policies, no hi són per les medalles. Fan la seva feina. Encara que no amaguen que hi ha cops que cal posar-hi més empatia. I es deixa una mica de banda l’uniforme i s’és més persona. Sempre cal. Però en algunes ocasions, un pèl més.
Comentaris (21)