Posem per cas que ha treballat tota la vida de mestra, de professora, i que després de dos cursos de baixa, els dos darrers de la seva vida activa, li va arribar el torn de la jubilació. Posem per cas que aquesta mestra es digui Lola i la Seguretat Social espanyola li degui deu mesos de pensió. Però no pas perquè ni ella no s’hi hagi interessat ni tampoc perquè a Espanya s’estigui fent quelcom que no toca. No no. El problema radica en la deficient tramitació per part de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social (CASS) de les pensions que residents al país han de cobrar d’altres països.
La Lola, diguem-li així, treu foc pels queixals. Té la sensació i més que això que a la CASS se la toregen. Hi ha perdut hores i més hores. De departament en departament, de servei en servei. Fins al mediador de la institució, Josep Maria Goicoechea. No ha estalviat esforços per cobrar el que li pertoca. El que és seu. Ja li va costar Déu i ajut que li regularitzessin la situació. Finalment, des del mes de març percep la pensió que li pertoca. Res de l’altre món. Però en això ja hi comptava. També rep la part que li correspon pels anys que va cotitzar a Espanya. Però és que li tocava començar a cobrar la pensió de jubilació l’1 de juny del 2017 i no hi va haver manera pel que fa a la part que li correspon de la Seguretat Social espanyola.
El cas de la Lola no és únic ni excepcional. Les queixes al mediador són diverses. I per aquesta qüestió n’hi ha més d’una. Però aquesta professora de tota la vida no està disposada a perdre ni un sol euro del que li toca. I menys encara per la deixadesa de la CASS. I és que després d’un temps cobrant una compensació per invalidesa en relació amb els dos anys, els dos cursos, que va estar de baixa, quan va arribar el moment de la jubilació va sol·licitar que se li cancel·lés la invalidesa temporal per la pensió ja definitiva. Cap problema en el cas d’Andorra. Però tots els impediments del món per la part que li hauria de procedir de la Seguretat Social espanyola.
Fins i tot l’afectada va contactar amb la Tresoreria de la Seguretat Social en la seva delegació de Lleida. Li van deixar clar: això és una comunicació directa entre institucions i des de la CASS quan tocava no es va reclamar res. No es va fer cap gestió per la pensió de la Lola. D’aquí que hi ha un buit, del juny de l’any passat al març d’aquest, que la Lola no va rebre el que li pertocava. Allò pel qual havia cotitzat. I sabent com són de minses les pensions, poc és molt. Per tant, aquesta mestra no vol pas renunciar a deu mensualitat. La dona pretén cobrar retroactivament. És clar. Com hi ha món que vol que se li pagui el que no li han abonat.
La sensació, però, és que a la CASS només la marejaven. En el millor dels casos que se la treien de sobre amb bones paraules. Però que la institució no ha fet la feina. Per deixadesa, per passotisme. També va rebre bones paraules del mediador. Però poca cosa més. Finalment, la solució última. Que presenti una carta al consell directiu de la CASS exigint que d’una vegada per sempre contactin amb la Seguretat Social espanyola i reclamin per compte d’ella, que és com totes les parts asseguren que s’han de fer les coses -de fet, s’hauria d’haver fet de manera automàtica al seu dia-, els deu mesos impagats. La Lola, però, ja no sap s’hi creure-hi. N’està farta. I això que, recorda, no reclama res que no sigui seu.
Comentaris