Hi ha carreres esportives que s’expliquen a partir de títols, ascensos o grans victòries. La de Jordi Escura també es pot explicar a partir dels mapes. O, més ben dit, a partir dels mapes en tensió. En pocs anys, el preparador físic andorrà ha encadenat experiències professionals a la Xina, Ucraïna i l’Aràbia Saudita, tres etapes molt diferents unides per un mateix fil: l’aparició sobtada de crisis que ho capgiren tot. Ell, però, no s’hi recrea. En parla amb serenor, com algú que fa temps que ha après que, en segons quins contextos, l’ofici no consisteix només a entrenar, preparar o competir, sinó també a adaptar-se.
UNA CÀMERA A LA PORTA I DOS ANYS ATRAPATS
L’aventura asiàtica d’Escura venia de lluny. Ell i la seva dona, l’Erika -ara també amb la petita Valira-, van apostar per sortir a fora i construir plegats una carrera internacional. “Jo sempre havia volgut experimentar-ho, estar fora, viure fora, un altre país, una altra cultura”, explica. Aquella decisió els va portar primer a Tailàndia i després a la Xina, on van coordinar serveis mèdics de diversos clubs com el Buriram United, Suphanburi, Huanghai i el CZ Mighty Lions.
Fins que va arribar la pandèmia.“Va ser quan va començar tota la història del coronavirus”, recorda. L’equip era en plena pretemporada quan tot es va precipitar. “Se’ns suspèn la pretemporada perquè els xinesos volien tornar cap a Xina, llavors ens envien cap a casa, i just el cap de setmana abans que fessin el ‘lockdown’ a Europa nosaltres vam tornar cap a Xina”.
La cronologia és gairebé de pel·lícula: mentre Europa encara no havia tancat del tot, ells ja tornaven cap a un país que començava a blindar-se. I allà els va tocar viure un confinament tan estricte com simbòlic. “Vam estar 15 dies tancats a casa, sense poder sortir ni res, amb una càmera a la porta, per controlar-te”, explica. Aquella imatge resumeix bé el clima d’aquells mesos: vigilància, restriccions i una sensació permanent d’estar dins una bombolla. Després vindria el més llarg. “Ja ens vam quedar a Xina. Dos anys allà una mica retinguts perquè no podies volar, no podies tornar amb facilitat…”. La competició es va transformar en una rutina sotmesa a protocols rígids i a una logística canviant. “La lliga era amb bombolla, era una situació complexa”, resumeix.
Tot i això, Escura matisa que la vida dins del país no era exactament igual que a Europa. “Dins de la complexitat tu et podies moure, tenies bastant més llibertat de la que hi havia a Europa”. Però aquella llibertat tenia trampa: “Hi havia molts controls, uns codis que t’havies d’anar escanejant; si anaves vermell no podies viatjar.” I encara pitjor: “Podia passar que sortissis i després no poguessis tornar a casa”. La Xina li va ensenyar, en definitiva, que una crisi global també es viu en els detalls més petits: un trajecte, una aplicació mòbil, una llum vermella a la pantalla.
SORTIR DE KÍIV MENTRE QUEIEN LES BOMBES
Després de la Xina, semblava que tocava aire. Però la següent destinació d’Escura va ser Ucraïna, al costat de l’extrenador del Barça femení Lluís Cortés, dins el projecte de la selecció femenina. “Vam començar aquesta etapa junts”, explica. Ell hi arribava com a preparador físic, amb la voluntat de continuar obrint etapes. El que va venir després, però, no entrava a cap planificació.
La guerra els va enxampar a Kíiv. “Nosaltres estàvem allà buscant la manera de sortir”, recorda. Havien de marxar l’endemà al matí en avió cap a Barcelona, però la matinada ho va canviar tot. “Aquell dia havien bombardejat Kíiv, nosaltres estàvem allà quan van bombardejar”. A partir d’aquí, tot va passar a un altre pla. “Vam estar tres dies bons per poder sortir, per cotxes i trens i a veure com ho fem”.
Escura ho explica sense artificis, i justament per això impressiona més. “Allà sí que et comences a veure els tancs, et comences a veure els camions, ja comences a veure els antiaeris”. Però potser el més inquietant no era el que es veia, sinó el que no se sabia: “No hi havia informació. No sabies si estaven a tres quilòmetres o encara no havien entrat a Ucraïna”.
Ell mateix relativitza el seu cas en comparació amb el de tanta gent que ho va patir molt pitjor. Però la seva mirada sobre aquella etapa guanya gruix quan parla de les jugadores ucraïneses. Perquè la guerra no només va interrompre el futbol: el va desfigurar del tot. “El futbol era el de menys”, diu. I ho argumenta amb una frase que ho conté tot: “Estàs sortint d’una guerra, no saps com estarà casa teva, una té el pare lluitant al front, a l’altra li arriba un missatge que li han entrat a casa... un ‘cristo’ ben gran”.
Ells ja estaven fora, però els desplaçaments de les jugadores de la selecció eren una altra expressió del mateix drama. “Havien de sortir amb autobús fins a Polònia, de Polònia agafar un avió... Hi havia viatges de vint-i-escaig o trenta hores.” Cada concentració era també una fugida temporal. “Cada cop que sortíem s’emportaven la família, perquè almenys són deu o quinze dies que no han d’estar a Ucraïna.” En aquest punt, el relat deixa de ser només esportiu. Escura no parla només de partits ajornats o de dificultats de calendari. Parla de por, de cansament, de desarrelament i d’una realitat on competir era gairebé un acte secundari.
TRANQUIL·LITAT A L’ARÀBIA EXCEPTE AL VOLAR
La següent parada ha estat l’Aràbia Saudita, on Escura treballa ara amb la selecció absoluta femenina. I una vegada més, el context internacional s’ha tornat a tensar. Però aquesta vegada, diu, l’afectació és diferent. “De moment, tot tranquil”, afirma. Fa uns dies l’equip era a Dammam, a prop de Bahrain, quan la regió va tornar a entrar en una fase delicada. Tot i això, la seva descripció és de calma relativa. “Dins de l’Aràbia Saudita se segueix fent vida normal. Els vols de dins del país segueixen funcionant i tot normal. De moment, cap tipus de limitació”.
Això no vol dir que no hi hagi conseqüències. N’hi ha, sobretot logístiques. “La major afectació que es pateix ara mateix és l’afectació dels vols”. Escura ho concreta amb un exemple ben clar: “Nosaltres, per exemple, havíem de fer escala a Abu Dhabi; és impossible. El vol es va anul·lar.” I aleshores cal redibuixar rutes, alternatives i tornades: “La majoria van per Istanbul (Turquia) o pel Caire (Egipte).”
En aquest sentit, marca distàncies amb altres punts de la regió. “Jo crec que Qatar o els Emirats ho han patit bastant més directament que no pas l’Aràbia.” També per una qüestió geogràfica: “L’Aràbia és molt gran”. I dins d’aquest país immens, la percepció immediata és de normalitat prudent. “Tu parles amb els saudis i tothom està tranquil”.
Aquí reapareix la ironia que li serveix per descomprimir el relat. “Som bastant gafes”, admet. És una frase dita mig en broma, però que resumeix bé la sensació que deixa tota la seva trajectòria recent: la d’un professional que, allà on va, acaba topant amb un episodi excepcional.
EL FUTBOL FEMENÍ SAUDITA
Preguntat pel seu treball actual, si hi ha un aspecte en què Escura es mostra especialment contundent és quan parla del projecte de futbol femení a l’Aràbia Saudita. Des de fora, diu, hi ha molts prejudicis i moltes simplificacions. Des de dins, la seva experiència és una altra. “No té res a veure amb el que escoltes des de fora”, assegura. Sense negar les limitacions històriques que han patit les dones al país, insisteix que els canvis dels últims anys “són brutals”. I ho il·lustra amb una idea clara: “Fa deu o quinze anys hi havia coses que ara passen que eren inimaginables”.
També ho vincula directament al futbol. “S’ha creat la lliga professionalitzada, hi ha sub-17, sub-15, s’està muntant la sub-13, hi ha la selecció nacional.” Per a ell, això no és només cosmètica ni propaganda. És estructura, recursos i voluntat de creixement. “Les condicions que té la selecció femenina per entrenar i competir no les tenen deu seleccions al món”, afirma. I hi afegeix encara més força: “Els recursos que els donen, la inversió, la voluntat que les coses vagin bé... jo hi ficaria les mans al foc”.
Ara bé, Escura també posa els peus a terra quan se li pregunta pel nivell real de l’equip. “Fa cinc anys no existia”, recorda. I això condiciona tot el procés. “Les nostres jugadores de 25 o 30 anys fa set anys que juguen a futbol de manera reglada. La seva experiència futbolística és molt limitada”. Per això rebutja les presses: “És impossible crear una gran selecció en cinc anys”.
El projecte, diu, és a llarg termini. “S’ha de picar molta pedra. S’ha de fer que més nenes juguin a futbol de petites, que hi hagi millors competicions”. Però la tendència és ascendent i ell ho nota tant en la lliga com a la selecció. “Estem en un procés de creixement constant i molt contents amb el procés”.
“NO VAIG PRENDRE UNA MILLOR DECISIÓ”
Quan fa balanç de tot plegat, Escura no parla com algú castigat per la mala sort. Més aviat ho fa com algú que, malgrat tot, tornaria a escollir el mateix camí. “No vaig prendre millor decisió que decidir marxar a fora en el seu moment”, afirma. La frase és important perquè ordena tota la resta. Sí, hi ha hagut pandèmia, guerra, confinaments, evacuacions i tensions internacionals. Però també hi ha hagut aprenentatge, experiència i una mirada molt més ampla sobre el món. “Totes les vivències o experiències que tinc no hi ha altra manera de tenir-les si no hagués pres el risc de marxar i provar-ho”.
No ho idealitza. “No tot és meravellós, sempre hi ha moments difícils. Estàs lluny de la família, dels amics, et perds moltes coses”. Però tampoc no se’n penedeix. “L’experiència m’ha encantat. M’ha encantat per bo i per dolent”. Potser aquí hi ha la clau del personatge. Jordi Escura no és només el professional andorrà que ha anat enllaçant destins improbables. És també algú que ha après a conviure amb el revers de l’aventura: la distància, la incertesa, el risc i la fragilitat dels contextos. I que, malgrat això, manté intacta la convicció de fons.
Comentaris