Quan se’ls pregunta l’opinió sobre el fet de treballar un dia com avui, molts dependents deixen passar un silenci, tenen certa por d’expressar el seu posicionament (o tenen temor als periodistes, però aquest és un altre tema). Responen amb la boca petita, fan ‘un pas enrere’. La gran majoria, però, acaben admetent que preferirien no treballar per sentir que la seva tasca i els seus drets són reconeguts. Una vigilant de seguretat d’un gran supermercat de l’avinguda Carlemany rebutja contestar: “Estic en hores de treball i és millor no pinar res”.
“Vinc de l’Argentina i allà no es treballa en cap mena de comerç. Pensava que aquí era un dia normal. Porto quatre anys a Andorra i els dos primers els vaig treballar ‘sense pena ni glòria’. L’any passat em vaig assabentar que és festiu oficialment”, explica Franco Marsilli, dependent d’un estanc a Prada Ramon. Sobre l’absència de reivindicació col·lectiva al carrer, assenyala: “Sí, caldria que se celebrés un acte per commemorar el dia. Sento que és un dia al qual no se li dona tanta importància com sí que es fa amb altres. És un dia important per al treballador, però potser no tant per als propietaris perquè ells prefereixen obrir”. Ruby Calapit, encarregada d’una sabateria, el considera “un dia normal”, però explica que l’horari que fa l’equip que lidera és més curt, una mena de gest: “El Dia del Treballador intentem plegar una mica més d’hora”.
Johanna, colombiana i dependenta d’una botiga productes capil·lars, recorda que al seu país d’origen “normalment gairebé ningú treballa” un u de maig i qui treballa, cobra triple. Accepta resignada que ha d’estar al peu del canó, per tant, “fer festa el Dia del Treballador seria un reconeixement al personal, una motivació; si ens motiven, oferim el 100%”. Sense aquest impuls, aquesta valoració, el treballador –diu– perd nervi laboral. En el seu cas, el dia d’avui el cobra doble i, a més, li atorguen un dia recuperable (condicions que reconeix, almenys, prou compensatòries).
Dues dependentes d’un negoci de papereria i objectes de regal (no volen donar el nom) critiquen que es faci diferència entre sectors: “O és festa per a tothom o no ho és per a ningú; això no és just. L’administració i el sector bancari poden plegar”. Una d’elles recorda només un u de maig festiu, amb tot tancat: durant el mandat de Jaume Bartumeu. “Al Brasil”, diu l’altra treballadora, “està tot tancat”. “És incoherent”, opinen. Poli, xarcutera a Obach, assenyala un desajust més que requereix trobar un equilibri, una fórmula: defensa que tots els treballadors haurien de poder fer festa, “però aquest país està enfocat al turisme i si vols oferir un servei...”.
L’Anna, resident al Principat des dels catorze anys i dependenta d’un comerç d’aliments a granel, remarca la diferència entre sectors, el greuge comparatiu: “Aquí sembla que només són treballadors el personal de Govern, comuns, bancs... A més, ells també deuen tenir un sou força diferent”. Li paguen el dia extra, a l’Anna. Quant a legislació de drets laborals, sosté que al país “encara li falten moltes coses”. Afegeix, però: “És un país turístic i és molt difícil adaptar-ho tot al gust de tothom, que les dues parts s’equilibrin: administració i sector comercial; empresari i treballador... Això és una botiga petita, una botiga de barri. Si els propietaris han de pagar extres i han de tancar, potser abaixaran la persiana”.
La Unió Sindical d’Andorra, per cert, ni ha respirat. Una incongruència més.