L’actuació, impulsada pel comú de Canillo en col·laboració amb el ministeri de Cultura i realitzada per l’empresa especialitzada Regirarocs, tenia com a objectiu localitzar, s’ha dit, l’antiga església de Sella, documentada al segle XVI, i identificar les estructures aparegudes durant els sondejos previs. L’equip d’arqueòlegs, dirigit per Gerard Remolins i Izaro Quevedo interpreta de manera preliminar que les estructures exhumades corresponen a diferents fases d'ocupació. A partir d’ara caldrà esperar el resultat de les analítiques i continuar amb la recerca documental per posar en context l’excavació.
Es preveu poder disposar d’alguns resultats en dos o tres mesos, i aleshores s'analitzaran per valorar, amb l’equip i el comú -el ministeri també hi hauria de continuar involucrat- la possibilitat de donar continuïtat a aquesta línia de recerca sobre l’antiga ocupació de Sella -o Cella, la grafia varia-, documentada entre els segles XVI i XVII. Aquesta població va quedar despoblada sense que se’n conegui amb certesa el motiu. Però des de Canillo s’empeny per ‘desenterrar’ aquest poblat o el que d’ell en pugui arribar a quedar.
LES EXPLICACIONS TÈCNIQUES
El codirector dels treballs Gerard Remolins explica que “ara ha quedat pràcticament tota al descobert, excepte un tram que hem preferit conservar per motius de seguretat estructural d’un dels murs i també com a reserva arqueològica” i tot plegat “ens ha permès apreciar, en la seva major part, una estructura de planta trapezoïdal, perimetrada internament per un mur baix i amb un accés tapiat en una de les cantonades. En aquests moments estem buscant paral·lels que ens ajudin a determinar a què correspon exactament aquest tipus de construcció”.
Explica Remolins que “coneixem força bé estructures més antigues o d’alta muntanya, però hi ha molt pocs estudis arqueològics centrats en les construccions del fons de vall. Bordes, feixes i altres elements tradicionals s’han anat destruint durant les darreres dècades en nom del progrés, sovint sense temps per documentar-los”, i encara bo, manté l’arqueòleg, de “la gran feina” de David Mas amb el llibre ‘La casa tradicional andorrana’, “però no va poder recollir altres tipologies constructives que ara ens serien molt útils per entendre què tenim exactament a l’hort del mossèn. Tot i això, més que un inconvenient, aquesta manca de referents converteix el jaciment en una oportunitat per obrir la porta a l’estudi d’aquestes construccions tradicionals, sovint oblidades”.
Remolins: “Aquest jaciment ens permet situar un punt de referència en el mapa, possiblement relacionat amb el desaparegut poble de Sella”
En fi, que “anem una mica a cegues” perquè “no disposem de models clars”. Amb tot, “la neteja del sòl de circulació també ha posat al descobert diverses fosses, algunes de les quals se situen parcialment sota els murs. Això ens indica, com a mínim, l’existència de tres fases d’ocupació d’aquest espai”. “A més, hem pogut detectar una quarta fase de manera indirecta, gràcies a la presència de pedres tosques i elements singulars que no són propis d’una construcció agropecuària. Tot indica que aquests materials provenien d’una altra edificació —potser una casa o una església— que hauria estat abandonada, i de la qual es van reaprofitar elements per bastir l’hort actual.”
El codirector de l’excavació indica, gairebé a mode de resum, que “tot plegat dibuixa una seqüència complexa i molt interessant, que ens parla no només dels usos successius de l’espai, sinó també de les dinàmiques de reutilització i transformació del paisatge construït al fons de vall”. Per això ara escau una fase analítica, de digerir, de rumiar, d’estudiar. D’aprofundir si escau i es pot en la documentació.
Els treballs es van iniciar el desembre del 2024 i s’han anat fent pseudocampanyes d’excavació cada cop més àmplies, més extenses, també, a mida que es tenien més elements per valorar o que es considerava que hi havia marge per avançar i intentar consolidar allò que indiciàriament o més que això anava apareixent. L’abril d’aquest any es va fer una segona intervenció i ara durant el mes de setembre es va fer la tercera i, per ara, a nivell d’excavació, es considera que ja l’última.
Els treballs arqueològics han tingut un cost de 63.079,24 euros finançats pel departament de Patrimoni Cultural amb la col·laboració del comú de Canillo en la gestió de terres i la documentació històrica. I aquí Remolins hi fa un nou incís. “El comú ens ha ajudat en tot moment facilitant els seus operaris per a la retirada dels sacs de terra i pedra que anàvem generant durant l’excavació —i no n’han estat pocs! En total, més de 100 tones de materials que emmagatzemàvem a l’exterior del jaciment i que havien de ser retirats amb grua dues vegades per setmana per poder continuar els treballs. Sense aquesta col·laboració logística, l’excavació no hauria estat possible en els terminis previstos”.
En fi, segons les dues institucions, aquesta actuació representa un pas endavant en el coneixement, la conservació i la posada en valor del patrimoni històric i arqueològic local, i reforça la col·laboració entre el departament de Patrimoni Cultural i el comú de Canillo en la preservació del llegat històric del país. “Aquest jaciment ens permet situar un punt de referència en el mapa, possiblement relacionat amb el desaparegut poble de Sella”. I encara conclou l’arqueòleg codirector de la recerca: “Si aconseguim identificar, a través de la documentació històrica, les confrontacions de propietats on es mencioni l’estructura que ara hem destapat, podrem determinar amb precisió l’emplaçament original de l’església.”
IMATGES: Regirarocs