La sentència definitiva i ara ja definitivament avalada suposa una pena de presó condicional per als tres processats de tres anys i una multa de dos milions d’euros a raó d’un milió a l’home i mig a cadascuna de les dones. La causa encara cueja ara després que s’obrís el 2004 quan es va descobrir a Andorra que l’home havia estat empresonat en haver-lo enganxat a l’aeroport de Madrid, el Barajas-Adolfo Suárez, amb una notable quantitat de cocaïna enganxada al cos. L’home procedia de Santiago de Xile. De fet, sempre havia fet negocis molt més enllà de la seva Saragossa natal. Per l’Amèrica Llatina, per Londres, per Moscou.
En fi, que a través d’una indicació d’un comú es va descobrir la història de la droga i ja va estar. A Andorra es va donar per fet que els béns immobles, una vintena, que l’home, primer, i les dones, després, tenien i gestionaven al Principat eren producte del blanqueig de diners obtinguts pel narcotràfic. Quedi clar que els immobles, comprats en gran mesura a un constructor immobiliari de la Massana, s’havien adquirits avançada la dècada de 1980 i la de 1990. Es va obrir la causa i es van embargar tots els pisos. I tal dia farà un any fins en fa tres o així que es va fer el judici i es van dictar sentències.
LA DISCUSSIÓ
La clau de volta de tot plegat gira entorn a l’aplicació de la norma. La fiscalia, que sempre ha acusat amb bel·ligerància, i també els tribunals, han considerat que calia aplicar el Codi Penal del 2005. Els afectats mantenien que pel temps en què s’havien adquirit els béns immobles, s’esqueia jutjar en base al Codi Penal del 1990. I en base a aquest codi, doncs, entenien, la conducta duta a terme no era punible. Si hagués estat així, no hi havia ‘cas’ i tot plegat s’hauria acabat.
Per tant el Tribunal de Corts com la sala penal del Tribunal Superior han anat al·legant que sí que hi havia blanqueig i que calia tenir en compte la norma penal del 2005. I l’explicació de la sala era que el codi del 2005, quant a les penes a imposar, era més benevolent per als reus. Però la justificació dels processats era: tan hi fa la penalitat si nosaltres estem dient que amb el codi del 1990 el que vam suposadament fer no era constitutiu de delicte. I la cosa es va anar embolicant. I la discussió ha arribat en diverses ocasions al Tribunal Constitucional.
I l’Alt tribunal s’ha afartat -en dues ocasions almenys- de dir que justificar que calia aplicar un codi i no l’altre només amb el tema de la pena imposable no era de rebut. I que calia justificar-ho millor. De fet, es va haver de repetir vista i tot. I s’han hagut d’elaborar un parell o tres de sentències fermes. Perquè el Constitucional no considerava ben justificada la tria d’una norma vers l’altra. I el peix que es mossegava la cua ha acabat acabant. I finalment el Constitucional ha acceptat el posicionament dels tribunals ordinaris i punt i final.
LA DECISIÓ
En essència l’Alt tribunal deixa clares tres qüestions de menor calat, si es vol dir així. Nega l’autoblanqueig al·legat pel processat, descarta com a essencials les dilacions indegudes (20 anys fins a jutjar-se la causa, pràcticament) i recorda que els retards han estat reconeguts amb una rebaixa de les penes pel temps transcorregut, i també conclou que no es vulnera el principi del ‘non bis in idem’. Perquè a Espanya es va jutjar el tràfic de droga i a Andorra s’ha penalitzat el blanqueig del diner suposadament obtingut -fet que els implicats neguen- de la venda d’estupefaents.
I sobre el cas essencial ve a dir, en una interpretació molt planera d’una sentència llarguíssima que reprodueix molts elements fàctics, que els beneficis obtinguts del blanqueig van més enllà del 1990 i del 2000 i que el codi del primer dels dos anys citats d’alguna manera o altra considerava també delicte de blanqueig certes maniobres d’ocultació de béns que entenen els tribunals que en el cas d’autes es van donar. Per tant, com que en els dos casos -1990 versus 2005- el codi tipificava els fets comesos, s’opta pel més beneficiós per als acusats. I que el acusats no poden pretendre que per a certes coses s’apliqui un codi i per a certes d’altres, una altra norma. Més o menys les coses van per aquí. I si ho volen en paraules més tècniques, doncs vegem alguns fragments de la sentència, de més de 20 pàgines, poc habitual en el Tribunal Constitucional.
Els beneficis obtinguts del blanqueig van més enllà del 1990 i del 2000 i que el codi del primer dels dos anys citats d’alguna manera o altra considerava també delicte de blanqueig certes maniobres d’ocultació de béns que entenen els tribunals que en el cas d’autes es van donar. Per tant, com que en els dos casos -1990 versus 2005- el codi tipificava els fets comesos, s’opta pel més beneficiós per als acusats
“La sala penal considera que el delicte de blanqueig no havia prescrit en iniciar-se la causa penal, atès que va identificar, dins el període de referència, actes successius d’ocultació, de conversió i d’integració patrimonial. Per tant, la comparació del règim de la prescripció entre els dos codis resultava innecessària.” Primera consideració, doncs. Un altre element: “Cal advertir igualment que el fet que el legislador modifiqui posteriorment una norma per fer-la més precisa -com succeeix en aquest cas- no significa necessàriament que, abans de la reforma, la conducta no podia ser sancionada. Per tant, cal examinar, cas per cas, si la norma anterior, tal com era interpretada i aplicada, permetia preveure raonablement un motiu de responsabilitat penal.”
Més consideracions clau de la sentència ara dictada per l’Alt tribunal: “La sala penal explica que la conducta típica, tant abans, com després de les successives reformes, concerneix qualsevol acte destinat a ocultar l’origen de diners o valors i que la menció ‘un acte per ocultar l’origen’ del Codi Penal de 1990 no es refereix a un origen immediat, ni es limita a un acte en concret. Dit d’una altra manera, la sala penal considera que la tipificació de 1990 no contenia cap distinció o limitació, que només la finalitat d’ocultar entrava en joc i que les modificacions ulteriors de la llei penal eren de naturalesa interpretativa, sense voluntat de modificar els elements constitutius del delicte”.
I segueix dient que “la sala penal feia així seves les afirmacions del Tribunal de Corts quan aquest afirmava, en la seva sentència del 17 de gener del 2024, que la menció ‘un acte per ocultar l’origen’ no es limitava a un tipus d’acte, sinó que es referia a ‘tot aquell acte dirigit a dissociar el patrimoni del seu origen delictiu’”. El Constitucional continua citant l’argumentari de Superior per raonar que en aquesta ocasió sí que s’ha justificat degudament que s’opti pel codi del 2005 i no pas el del 1990.
Així, es diu que “la sala penal prossegueix afirmant, mitjançant l’estudi acurat de l’evolució de la incriminació en el temps i del dret internacional, que la percepció de rendes (lloguers) o d’altres fluxos financers d’aparença lícita (venda d’immobles, etc.), però provinents de béns immobles adquirits amb diners obtinguts del narcotràfic, també constituïa un acte d’ocultació per conversió, tant en el sentit del Codi Penal de 1990, com en la seva versió del 2005”.
I deixa clar que per molt que els recurrents, és a dir els condemnats, ho vegin d’una manera distinta a la jurisdicció ordinària, l’Alt tribunal no ho veu igual. “Els recurrents qualifiquen el raonament de la sala penal com a una ‘petició de principi’, en la mesura en què aquesta projectaria el contingut de les reformes successives sobre el text de 1990 per declarar, tot seguit, que no hi havia diferència entre ambdós textos. Aquest tribunal no ho comparteix: la pretesa extensió ‘d’un acte per ocultar l’origen’ no parteix del text del 2005, sinó d’una línia jurisprudencial pròpia i anterior a aquella reforma. És, doncs, aquesta doctrina prèvia i autònoma aquella que dona contingut al tipus de 1990; la reforma del 2005 no en constitueix la causa, sinó la confirmació legislativa posterior. La seqüència lògica és, per tant, la inversa d’aquella denunciada pels recurrents.”
CARÀCTER PUNITIU MÉS FAVORABLE
I amb tota l’exposició feta fins ara, i encara amb alguns arguments més, el Tribunal Constitucional ja encara els darrers dards argumentals amb els quals avala la decisió d’instància. “La sala penal va optar per aplicar el Codi Penal del 2005 exclusivament per raó del seu caràcter punitiu més favorable, sense necessitat d’examinar si la conducta enjudiciada hauria estat igualment subsumible en el Codi Penal de 1990”.
En conseqüència, manté el Constitucional, “aquell tribunal no va haver, doncs, de pronunciar-se sobre l’abast objectiu del text de 1990 respecte dels béns adquirits, per la senzilla raó que no li calia fer-ho per resoldre el litigi”. “Per aquest motiu, la referència a una ‘ampliacióp de l’àmbit objectiu, feta de manera genèrica en aquell context, no pot elevar-se a la categoria de criteri jurisprudencial determinant sobre l’abast del Codi Penal de 1990, ja que la sala penal mateixa mai va arribar realment a sotmetre aquesta qüestió a un escrutini efectiu”, indica la sentència ara emesa i que, a nivell intern, tanca definitivament el cas.
“Allò que correspon verificar en seu constitucional no és, doncs, si algun passatge doctrinal aïllat sembla apuntar en una altra direcció, sinó si la interpretació que la sala penal fa ara, en el cas concret, del text de 1990 era raonablement previsible a la llum del sentit de la jurisprudència penal aplicada i aquest tribunal considera que és així”. En conseqüència, i després de descartar que s’hagués produït autoblanqueig, com defensaven els recurrents, “el raonament de la sala penal és lògic i confirmem, definitivament, la raonabilitat, des d’un punt de vista constitucional, de l’aplicació del Codi Penal del 2005”.
“Un cop considerada constitucionalment admissible l’aplicació general del Codi Penal del 2005 com a llei més favorable, els recurrents no poden dissociar el règim principal de responsabilitat penal, del règim accessori del comís, per obtenir una combinació selectiva de disposicions procedents de textos successius. Per consegüent, el comís ordenat per la jurisdicció penal provenia d’una disposició penal previsible, accessible i clara.” Punt i final.