La vista ni tan sols s’ha acabat. L’audiència es va fer interminable. L’associació no només intenta deixar clar que els integrants de la junta escollida el juny de l’any passat no han fet res d’il·legal des del punt de vista laboral si no que miren de fer passar la responsable de l’administració de la lògia per poc menys que una sonada, parlant planerament. L’exgerent va instar la demanda laboral considerant que la junta de l’associació, que fins i tot acabaria canviant de seu social, la va anar arraconant sense donar-li cap explicació. De fet, se li va arribar a dir que si calia fer algun contacte, tot per correu electrònic. Trobades cara a cara pràcticament no n’hi va haver.
La contraposició és tan marcada que fins i tot no hi havia entesa sobre quan hauria començat la relació laboral
Tota la part de l ‘audiència celebrada fins ara va ser feixuga de nassos. Fins a treure de polleguera com aquell que diu el batlle que dirigeix el cas. Constants interrupcions, especialment per part de la representació lletrada de l’associació mirant de treure de context afirmacions de la confessant… i això que la Gran Lògia té clar que “tota aquesta demanda és fum, i ha de ser desestimada”. Evidentment, l’antiga gerent de l’organització pensa just el contrari. I té el suport d’una part important del col·lectiu, evidenciant una ruptura interna molt important.
Guerres de poder. De portes en fora, el col·lectiu s’encomana a Ramon Llull per dissimular, per exemple, en el moment de la domiciliació de les aportacions, però de portes endins, ser gran mestre o portar més o menys medallons, vesteix i molt. I la pugna està servida. I una demanda laboral, que hauria de ser el que és i circumscriure’s sols en aquell àmbit, però que els uns i els altres acaben usant com a arma de doble tall per retreure’s el que calgui i més i tot. De fet, la discussió per si s’acceptaven uns testimonis o no s’acceptaven ja va ser llarga i dura. Perquè clar, entre uns i altres també hi ha advertiments d’irradiació, que és el pitjor que sembla que et pot passar si formes part del col·lectiu.
DES DEL 2019
L’ara demandant hauria iniciat les seves funcions, a mitja jornada, el gener del 2019 -evidentment, fins i tot l’inici de la relació laboral es discuteix- i les hauria finalitzat quan en acabar-se una baixa el 30 de setembre de l’any passat va decidir no aguantar més el menyscabament de què se sentia objecte i va decidir desistir de la feina al·legant l’assetjament de què se sentia objecte. La baixa iniciada el 7 d’agost ja hauria estat producte de tot el mal rotllo que vivia. Encara que segons la representació lletrada dels demandats, en una afirmació que va indignar la demandant, l’exgerent “ja tenia problemes psicològics molt abans”.
La pugna entre demandada i representació jurídica dels demandats va ser dura. Molt dura. Cadascú amb les seves formes més o menys altives i una amb aparentment més elements objectius i l’altra mirant de descontextualitzar i embolicar la troca. Que, quedi clar, haurà de ser el batlle que decideixi si els fets exposats tenen prou rellevància com per poder ser considerats assetjament laboral. Però és evident que les sensacions de l’audiència, per maneres de fer, beneficien més la demandant que els demandats. Però encara queden testimonis per acudir a la Batllia.
La demandant considera que el seu desistiment laboral voluntari va ser justificat per la pressió i assetjament de què va ser objecte; la representació lletrada de la junta de l’oficialment denominada Associació Cultural Cercle Ramon Llull ho veu diferent: “Tota aquesta demanda és fum, i ha de ser desestimada”
La demandant va explicar durant l’audiència que al cap de poc d’arribar la nova junta de l’associació Ramon Llull -aquesta és una altra història, la confusió aparent entre denominacions, que si lògia, que si associació…- va informar “d’anomalies”. “Algú va entrar al meu despatx i hi faltava documentació en els meus fitxers.” Després, i com a part essencial de l’assetjament del que se sent víctima, va explicar que se li havien buidat les tasques laborals. Que se li impedia tenir accés als comptes, que si no podia entrar a certes bases informàtiques…
En fi, que segons la perjudicada, se li havien retirat atributs i no podia desenvolupar certes tasques. Que no tenia feina, vaja. Però aquest fet el va mirar de replicar la representació lletrada de l’associació adduint que s’havia enviat una relació de tasques a fer. Una relació, però, que hauria arribat el mateix dia que es va iniciar la baixa laboral. El batlle va fer repassar les tasques encomanades per saber quines eren. Perquè hi havia dues qüestions almenys a aclarir. La primera, que l’exgerent considerava que moltes de les feines que se li volien fer fer, si hagués estat en actiu, tampoc no les podria fer perquè se li havien retirat determinades disposicions de què gaudia amb anterioritat.
I la segona, se centrava en una qüestió més subjectiva o diguin-li com vulguin. ¿Gerent o secretària? I fins on corresponen unes tasques o les altres. En fi, que la perjudicada assegura que va acabar optant per un desistiment laboral voluntari però justificat perquè no podia aguantar més. I la defensa de l’associació, de la Gran Lògia, manté que de cap manera podia ser per tant. I que, de fet, no va tenir temps ni de saber per on anaven els trets. Perquè del 7 de juny, data d’arribada de la junta que demanda la gerent, al 30 de setembre, que és quan va plegar, només hauria fet 25 dies de treball efectiu, al·leguen els demandants.
I és que pel mig hi hauria hagut una baixa laboral i, prèviament, del 7 al 27 de juliol, un període de vacances. “Vacances obligades, que jo no les volia fer”, va reclamar la demandant en una intervenció més que, amb raó o sense, va haver de posar el punt sobre les i perquè si es despistava, la representació lletrada de l’associació canviava les tornes, les respostes i el marc general de tot plegat. De lògia a il·lògia, en fi.
Comentaris