Com afronta aquesta segona etapa de mandat al capdavant d’Autea?
Encaro aquesta segona etapa amb una il·lusió renovada i molta responsabilitat. Tornar a ser presidenta sempre és un honor, però sobretot un compromís vers els associats. Ho faig, a més, acompanyada d’un equip molt compromès en què es barreja l’experiència d’alguns membres que porten bastants anys dins de la junta amb d'altres que hi van entrar fa un parell d’anys o en la darrera assemblea, la qual cosa hi aporta una visió més fresca. Ho encaro amb molta il·lusió, sobretot.
Què l’ha portat a fer el pas i tornar a agafar les regnes de l’associació?
Va ser bastant circumstancial. A la darrera junta hi va haver persones que van verbalitzar que volien plegar per motius molt diferents, i entre els qui ens quedàvem em van demanar de continuar jo com a presidenta i tornar a agafar les regnes, també per l’experiència que tinc des del 2018 dins de la junta d’Autea. Per a mi va ser un honor i una responsabilitat. Va ser un procés molt natural pel temps que fa que hi soc, pel coneixement que tinc i perquè sempre fa molta il·lusió.
“No hi ha una manera de ser autista. Hi ha tantes maneres com persones, i això requereix fer-ho entendre al conjunt de la societat”
Des que va deixar el càrrec l’any 2022, quines coses creu que han millorat i quines queden per fer?
Vull aprofitar per agrair a les persones que van marxar de la junta anterior, i a la presidenta, Maite Benítez, la gran feina que van fer. Molt de compromís i molt de treball. Toca reconèixer-ho, perquè hi posen molta dedicació i hores de la seva vida privada amb molta il·lusió. També cal dir que jo hi era com a vicepresidenta i, per tant, em sento bastant corresponsable de tot el treball que s’ha desenvolupat des del 2022 fins ara, que ha estat principalment una feina de continuïtat. Estàvem en un moment d’inici de desenvolupament de programes per poder fer l’atenció directa a moltes demandes que teníem, no només dels associats, sinó també d’entitats amb les quals col·laborem en xarxa i molt coordinadament, com el SAAS. Encaro la presidència amb la voluntat de continuar els projectes iniciats, consolidar els programes que tenim i continuar treballant en xarxa amb administracions i entitats amb les quals tenim molt bona relació i molta confiança. Els primers anys d’Autea ens centràvem molt en la conscienciació i visibilització de l’autisme, perquè era molt desconegut. Després hi va haver un període de més reconeixement perquè en l’àmbit legislatiu es reconeguessin aquests drets, i potser el que ens queda pendent és que aquests drets siguin realment exercibles. Per això és molt important fer entendre la gran diversitat que envolta l’autisme. No hi ha una sola manera de ser autista. Hi ha tantes maneres com persones, i això cal fer-ho entendre al conjunt de la societat.
Considera que en aquests anys la gent està una mica més conscienciada i sensibilitzada sobre què és l’autisme?
Sí. Durant aquests 20 anys de l’entitat s'ha fet una gran feina de conscienciació en molts àmbits. Ara bé, conèixer què és l’autisme no implica entendre’l. Ara hauríem de passar a aquest altre nivell: fer entendre l’autisme. Entendre que cada persona té unes necessitats, unes habilitats i requereix uns suports diferents, i que no és la persona qui s’ha d’adaptar al suport, sinó que és el suport el que s’ha d’adaptar a la persona. Aquesta és una altra tasca que encararem amb molta il·lusió, perquè és un gran repte.
“La gent ja té la conscienciació, ja sap què és l’autisme, però no l’entén encara”
Quin acompanyament ofereixen des d’Autea a les famílies? Quines són les eines que més necessiten?
Sobretot oferim un acompanyament d’escolta activa per saber quines són les seves necessitats. Això ens ha portat a desenvolupar diversos programes, atès que ens verbalitzaven que era urgent actuar en certs àmbits. Anem donant resposta a necessitats molt diverses. És cert que durant aquests anys hem abastat més la part d’infància, adolescència i principi de la vida adulta, però ens queda molt per desenvolupar en la vida adulta. Hem d'acompanyar les famílies i la persona autista en la seva participació perquè puguin decidir el seu propi projecte de vida, però això requereix que hi hagi els suports i les eines no només d’Autea, sinó del conjunt de la societat, per poder-les acompanyar de la forma més adequada.
Una de les dificultats més rellevants és la inserció laboral de les persones amb TEA. Quina és la situació actual?
És el gran problema de les persones amb autisme d’arreu del món. El 80% de les persones amb autisme no treballen, i n'hi ha moltes que tenen capacitats i habilitats que poden ser molt aprofitables per a la societat. Hem de fer entre tots una tasca de conscienciació per entendre quines són aquestes capacitats i com cal enfocar l'abordatge de la seva inserció laboral. És una feina a la qual Autea ha de contribuir molt. És veritat que el país ha fet passes endavant, però encara no hem trobat el tipus d’acompanyament necessari perquè aquestes persones puguin treballar. Cal, sobretot, que les empreses entenguin com les han d’encaixar.
“Hem de fer entendre a les empreses com incorporar una persona amb autisme, per extreure el màxim profit de les seves capacitats i habilitats, i que ella se senti còmoda d’una forma que no li suposi cap estrès ni un esforç suplementari d’adaptació”
Diverses famílies exposen que, quan tenen un fill autista, han d’anar a psicòlegs i neuropsicòlegs i fer teràpies perquè s’adapti a la societat, però que la societat no s’adapta a ell. Què en pensa?
La gent ja té la conscienciació, ja sap què és l’autisme, però no l’entén encara perquè és una condició complexa. Hi ha tants autismes com persones, i a vegades el cinema o les sèries de televisió marquen uns estereotips que no s’adeqüen a la realitat. Aquí hi ha una feina molt intensa per fer des de molts àmbits. Hem de fer entendre a les empreses com incorporar una persona amb autisme per treure el màxim profit de les seves capacitats i habilitats, aconseguint que se senti còmoda sense que li suposi un estrès o un esforç suplementari d’adaptació. Cal tenir en compte que ja s’estan adaptant a una societat pensada per a persones neurotípiques, i hem d’intentar entre tots que se sentin el més còmodes i ben acompanyades possible en la seva trajectòria laboral. Això ja funciona en països com Espanya, on algunes entitats han desenvolupat programes específics per formar-les i acompanyar-les en la inserció laboral.
Aquests programes serien viables al Principat?
Aquí és difícil replicar models de fora per la petitesa de la població. Ja ho hem intentat, però ens trobem que la manca de persones amb les mateixes característiques fa que cada adaptació hagi de ser molt personalitzada, i això ho dificulta. Però no ens rendim. És una causa per la qual hem de continuar lluitant perquè aquestes persones puguin treballar com qualsevol altra.
Les darreres dades de l’associació apunten a un increment de l’activitat respecte de l’any anterior. A què es deu?
Primerament, al fet que hem desenvolupat programes nous com el SEDI (Servei de Diagnòstic i Atenció Directa) per a persones que tenen la sospita o venen derivades per trets autístics i volen saber si tenen autisme. Aquest servei ha suposat un augment important de la demanda. D’altra banda, ara hi ha un millor diagnòstic i una millor derivació. El SAAS i la Fundació Meritxell fan el diagnòstic precoç, i Autea està cada vegada més present en aquesta xarxa de serveis. Ens veuen com un interlocutor vàlid i ens deriven les persones perquè, després de molt d'esforç de l’equip tècnic, es veuen els resultats. També crec que hi ha persones adultes que han viscut amb dificultats sense saber que tenien autisme i que han volgut tenir la confirmació diagnòstica per entendre’s millor. A més, des de les escoles i les guarderies es detecta abans si un infant pot tenir TEA i es deriva més ràpidament.
En aquest sentit, ha augmentat molt el nombre de persones diagnosticades en edat adulta?
Sí. Cada any augmenten les persones amb autisme valorades per la Conava, i darrerament comença a repuntar el diagnòstic en adults. Això és degut al fet que la persona adulta té sospites, s’informa o s’identifica amb els trets quan diagnostiquen un fill seu. La por al diagnòstic s’ha anat perdent gràcies a la feina col·lectiva per trencar l’estigma. Segons dades de la Conava (procedents de l’Àrea de Promoció de l'Autonomia), durant el 2025 un total de 92 persones van ser valorades amb un diagnòstic de TEA: 68 menors i 24 adults. D’aquestes, 70 persones presentaven un menyscabament superior al 33% (47 homes i 23 dones); 19 persones, entre el 34% i el 59% (11 homes i 8 dones), i 3 persones, igual o superior al 60% (3 homes i cap dona). Entre el 2019 i el 2025, a Andorra hi ha hagut 367 persones valorades amb TEA (275 homes i 92 dones). Pel que fa als adults majors de 18 anys, si el 2019 n'hi havia 4, ara hem passat a entre 21 i 24 en els últims anys. També s’ha de diferenciar que molta gent té el diagnòstic però no passa per la Conava. El que ens falta és un registre global de quantes persones tenen un diagnòstic d’autisme al país, ja que diagnostiquen diversos professionals i no s’ha fet mai una recollida centralitzada.
I a Autea, quants diagnòstics teniu comptabilitzats?
Des de l’any 2023 fins al 2025 hem realitzat 52 diagnòstics. D’aquest curs encara no en tenim la xifra tancada.
Quins són els diferents programes d’atenció que impulsen des d’Autea?
Tenim el Programa Enllaç, que és un programa d’atenció centrada en la família i l’entorn natural. Després tenim el programa SEDI, que és el servei especialitzat en diagnòstic i intervenció, en què des del 2023 s’han fet aquests 52 diagnòstics. Són avaluacions neuropsicològiques per determinar si les persones compleixen criteris diagnòstics. Quan el procés conclou que aquesta persona no té el diagnòstic, el que es fa és orientar-la i derivar-la als recursos més adequats perquè pugui continuar el seu procés d’atenció. Després tenim el programa Club, que és un grup d’oci i lleure específic per a joves a partir dels 18 anys, i el d’adolescents a partir dels 16 anys. Després hi ha el programa Reconnecta, que és un suport individualitzat per millorar la inserció sociocomunitària d’una persona, la seva autonomia i el desenvolupament ple de la seva vida. És un programa molt intens que està funcionant molt bé. També tenim Junts, que és un servei d’assessorament especialitzat, de formació i suport per a professionals que atenen persones amb TEA, per donar-los les eines i el coneixement perquè puguin entendre les persones amb autisme de la forma correcta. I el programa amb B, que és un grup d’ajuda mútua a famílies. És un entorn petit en què proposem un cop al mes una temàtica i les persones que volen poden venir. Val 10 euros per a les persones associades i 15 euros per als no associats. Finalment aquest setembre el programa Mou-TEA, que és una iniciativa d’activitat física, esport i benestar per a persones adultes amb TEA, en un entorn segur i inclusiu. Aquest programa sorgeix de la col·laboració que vam tenir a través de la iniciativa Mou-te per la teva salut, en què un any la recaptació va anar cap a Autea. Ens va agradar molt la iniciativa i els nostres joves van començar a fer esport, i de tot això s’ha desenvolupat aquest programa, que compta amb la col·laboració de la Secretaria d’Estat d’Esports, que ens facilita que les persones que vulguin incorporar-s’hi puguin provar esports nous. L’altre dia van estar fent escalada, per exemple, i a alguns els va encantar i ho volen continuar. D’això es tracta, que s’atreveixin a provar i puguin trobar aquell esport o activitat que els vagi bé i els motivi.
“És important que tinguin aquest coneixement per garantir, sobretot, els drets de les persones que estan davant de la justícia”
El pròxim 17 de novembre celebrareu les V Jornades ‘Autisme i justícia’. Per què heu volgut posar el focus en aquest àmbit?
Considerem una tasca clau d’Autea fer aquesta conscienciació en tots els àmbits de la vida. S’ha fet molta feina amb professionals de la salut, d'afers socials i d'educació, però veiem que l’àmbit judicial quedava més allunyat de l'autisme i això podia generar desinformació. Les jornades busquen ser un punt de trobada per apropar l’autisme a un entorn que pot resultar molt distant si no es té una experiència directa. D'aquí n'ha de sortir una iniciativa de descoberta i de millora mútua entre les persones amb autisme i la justícia.
Precisament, aquests darrers anys hi ha hagut diversos casos judicials de persones amb autisme. Amb quines barreres es poden trobar en un procés judicial?
Amb moltes, i en tots els moments del procés: des d'una declaració a la policia fins al fet de ser víctima, acusat o testimoni. Cal que els professionals entenguin com formular les preguntes, adaptar la comunicació i gestionar l'entorn per garantir els drets de la persona. Si un entorn judicial ja fa respecte a qualsevol, per a una persona amb aquestes dificultats pot ser molt dur si no troba el suport adequat, i tot el que declari pot anar en contra seva si no hi ha una bona entesa. Avui dia la justícia aporta suports perquè la persona declari tan relaxada com sigui possible, però l’objectiu de les jornades és informar més, compartir i generar bones sinergies.
Comentaris (1)