Posant la vista enrere després d’una setmana molt emocionant, les dues germanes confessen viure aquests dies amb nostàlgia: “Tenim una sensació una mica de baixada”, reconeix la Duna (19 anys), que ha sumat dues plates (400 metres tanques i relleu 4x400 femení) i un bronze (relleu 4x400 mixte). “Tot ha passat molt ràpid. Però ho vam gaudir molt. L’estadi estava ple, amb la nostra gent. Va ser increïble”. Per a l’Alba (17), que ha obtingut la seva primera medalla en uns Jocs -la plata al relleu femení-, també va ser una setmana intensa. “Van ser moltes emocions de cop. Però ja estem focalitzades en altres objectius com l’Europeu i la Copa d’Europa. Això només ha estat l’inici”, explica amb ganes de més.
Competir entre germanes pot semblar complicat, però per a les Viñals és un vincle, no una pressió. “No la veig com una rival”, assegura la Duna. “Sé que puc confiar en ella, i tenir dues germanes a la mateixa prova és molt especial”. A més, també fomenta la competitivitat entre les dues: quan la petita va batre el seu rècord nacional a les semifinals del 400 metres tanques (59.63), hores després va recuperar-lo la Duna a la final (59.62 segons -anteriorment l’havia fixat en 59.84-). “Per una centèsima!”, comenta entre rialles. “Encara queda molta temporada, potser me’l treu a la pròxima cursa”, adverteix.
L’Alba, per la seva banda, no amaga que la pressió li va pesar a la final dels 400m tanques: “És veritat que tothom esperava que les dues germanes estiguéssim al podi, i això també em va pressionar. Saber gestionar aquestes coses és bo, però soc conscient del que em va passar”. Tot i això, va acabar en una meritòria quarta posició, erigint-se com una de les grans promeses del tartan quan encara no ha complert la majoria d’edat: “Em vaig centrar massa en les altres corredores i no en mi. Però em quedo amb l’aprenentatge. La psicologia juga un paper clau, i ja estem treballant-ho”, reconeix amb maduresa.
Amb la mirada posada a Mònaco 2027, les germanes tenen un objectiu compartit: créixer, sumar experiències i continuar mostrant que l’atletisme andorrà pot mirar als ulls dels països més potents del petit continent. Un dels senyals és que enguany la federació ha ascendit a la màxima categoria del Campionat de Catalunya de clubs: “Ens omple d’orgull veure com el nostre atletisme ha passat de la categoria D a la A en pocs anys. El nivell ha pujat i això es nota”, destaca l’Alba, que ja ha estat campiona d’Espanya en categoria sub-18. I la Duna afegeix: “Ser referents implica responsabilitat, però també és una felicitat. Els nens que ens veien competir aquests dies són el futur. I això motiva molt”, reflexiona sobre els petits voluntaris que van quedar meravellats durant la setmana passada.
Les dues atletes viuen realitats paral·leles però en sintonia. La Duna estudia i competeix als Estats Units, becada a la Universitat d’Elon (Phoenix), i l’Alba s’hi prepara per marxar aquest mateix any, però a Michigan, per cursar Dret Internacional. “És un repte marxar fora, però t’aporta molt -aconsella la germana gran-. Allà prioritzen molt l’esport i això ajuda molt a créixer”. Amb quatre anys d’elegibilitat per competir a la lliga universitària nord-americana, la Duna ja pensa en el seu pròxim repte: l’Europeu de Finlàndia d’aquest agost. “L’objectiu és baixar la marca i arribar per primera vegada a semifinals. El darrer Europeu no el vaig poder acabar per una caiguda... aquest cop espero capgirar la història”, confessa.
L’Alba també s’enfoca en les pròximes cites internacionals, l’Europeu i la Copa d’Europa, abans de fer les maletes cap a territori ‘yankee’: “No ens podem queixar de totes les oportunitats que ens ha pogut donar la nostra agència, ja que nosaltres no estem becades per part d’Andorra pel que fa a estudis”, tot i que agraeix el suport que els dona Govern amb les beques ARA del programa d’alt rendiment. Tampoc s’oblida dels entrenadors, en el seu cas del Kevin Poulet: “Els responsables d’aquest bon treball són ells, perquè ells són els formadors. Però és un 50-50 entre els que ens entrenen i els esforços que fem els atletes”, valora, posant de relleu també el paper del president Josep Maria Missé i el director tècnic Josep Carballude.
En definitiva, quan es parla d’herència esportiva, no es tracta només de marques o medalles, sinó també de valors i compromís. I la Duna i l’Alba ho representen a la perfecció: dues germanes que han crescut amb l’atletisme a la pell, que es trepitgen els talons al cronòmetre, però que mai perden el suport mutu. Aquesta vegada, el relleu no només va ser físic, sinó simbòlic. De la Duna a l’Alba, i d’elles dues cap a tota una possible fornada d’atletes andorrans que van vibrar al Comunal. I això, potser, val més que qualsevol podi aconseguit.
Comentaris