“Estaven fetes un Cristo!”. No podia expressar de manera més clara Eudald Guillamet l’estat de les pintures murals que llueixen a la Sala dels Passos Perduts de la Casa de la Vall. Uns frescos que a finals dels anys 50 es van arrencar del que llavors era l’habitació del bisbe (actual despatx del síndic) per traslladar-los a la ubicació actual, però que han estat tocats i retocats en diverses ocasions. I Guillamet tenia “l’espina clavada des de finals del 90” per aconseguir que fossin “un conjunt estètic”. I és que no són obres soltes, sinó que representen el cicle de la Passió i per tant, es volia que fossin “coherents i comprensibles”.
Amb la restauradora al davant explicant els detalls, a simple vista es fan evidents les diferències entre aquelles pintures que ja s’han restaurat i les que no. Els colors, la definició, tot és un conjunt esplendorós que deixa enrere llacunes, blancs, brutícies i fissures. El criteri seguit, com ha dit Guillamet, “completament estètic”, perquè de problemes de conservació no n’hi havia.
Però és clar, uns frescos del segle XVII arrencats i traslladats, han estat estressats i han patit. Ja s’havien restaurat, però Garcia ha indicat que la seva feina ha estat “completar aquesta restauració”. “L’objectiu és que quan les miris puguis gaudir-les i entendre-les”, sense distorsions.
Ella s’ha dedicat a fer “molt retoc cromàtic, trobar color allà on s’ha perdut”, amb una pintura específica molt estable en el temps i reversible, és a dir, que si mai s’ha de retirar es pot fer “amb un cotonet i alcohol de curar”.
“L’objectiu és que quan les miris puguis gaudir-les i entendre-les”, sense distorsions, afirma Mireia Garcia
Garcia també ha “maquillat” alguns retocs anteriors que distorsionaven la percepció de les pintures, ha retirat vernissos que donaven brillantors innecessàries per poder-les gaudir en un interior i il·luminades i ha corregit agressions externes com ratllades i abrasions que haurien patit pels diversos usos que havia tingut l’actual despatx del síndic al llarg de la història: una escola o despatxos del comú d’Andorra la Vella.
La restauradora també ha deixat clar que no utilitza una tècnica il·lusionista, és a dir, no intenta que siguin com el primer dia, sinó que amb el tipus de pintura que utilitza, molt aigualida, fa que les pèrdues “trobin el color i el to, però molt més baix que la pintura original”. Amb això n’hi ha prou perquè l’ull ho vegi com toca. “No cal fer més si amb menys és suficient”, sentencia.
Una altra dificultat afegida? El fet que moltes d’aquests pintures, en ser arrencades, es van dividir en diferents parts. I és clar, quan es tornaven a muntar no sempre casaven del tot. Per tant, també ha tocat restaurar aquestes fissures perquè es notin el menys possible.
Ara ja és a la recta final, però la tasca haurà estat feixuga. La va començar al febrer, hi va tres o quatre cops per setmana i hi dedica unes sis hores de treball continuo, el màxim que permet la vista abans de cansar-se massa. Calcula que en un parell de setmanes ho haurà acabat.
UN CONJUNT ÚNIC
“És únic. No podem dir que sigui una meravella però és molt interessant”. Així qualifica Guillament la importància de les pintures murals que presideixen la Sala dels Passos Perduts. “És molt interessant que sigui un cicle i que fos un encàrrec”, afegeix, remarcant el poder adquisitiu de la família Busquets, antics propietaris del que avui és la Casa de la Vall.
Garcia hi afegeix, com a tret diferencial, el fet que són uns frescos de temàtica religiosa que en lloc de trobar-se a l’interior d’una església són en una casa particular. “És interessant tenir-ho en compte perquè mostra que la família havia de ser molt benestant per permetre’s fer pintar uns murs de casa”.
Com s’ha dit, frescos del 1600 i que s’atribueixen a Miquel Orcau, excepte l’escena del davallament, que seria del Mestre Çanou. Unes pintures que un cop restaurades posaran la cirereta a la renovació interior de la Casa de la Vall estrenada a finals d’any.
Comentaris