‘Espotilàndia’ o el Nadal electoral

‘Espotilàndia’ no és només territori d’Espot. Ho és de tot el Govern. Perquè els anuncis -molts de cara a la galeria- no només els protagonitza la primera espasa governamental, també alguns dels seus lloctinents. Canvis de criteri, anuncis improvisats que se sustenten en fum i tantes i tantes coses. Les promeses fa temps que estan a l’ordre del dia a mode de repartiment de caramels. O de galetes en la caixa governamental.

De fet, molts dels interlocutors són conscient que s’està en campanya. Però tots miren de treure-hi profit. Si Espot juga, tothom mira de jugar. Les trobades amb associacions, entitats, grups laborals i de tota mena s’esdevenen des de fa dies. I tothom demana. Sense excepció. En funció de la proximitat, de la sintonia que hi ha amb el Govern, hi ha més compromís o menys. En funció de l’abast electoral, dels vots que sumi un col·lectiu, tres quarts del mateix. I les visites d’obra, i les inauguracions, i anunciar a bombo i plateret la cria i venda de xampinyons, per dir una rucada equivalent a moltes de les rucades que se sumen cada dia.

El darrer capítol, aquell que no podia faltar, és clar, és la visita als padrins. Avui, al Cedre, el centre sociosanitari públic, i a Sant Vicenç d’Enclar, el geriàtric del ministre de Salut (Albert Font) i, sí, també, del conseller general socialdemòcrata que menys socialdemòcrata aparentment semblaria ser (Joaquim Miró). En fi, ‘Espotilàndia’ en mode electoral. Per Nadal. Fum, fum, fum.