L’església és esmentada per primer cop el 7 de maig del 1048. Està edificada de manera que queda pràcticament encaixada dins la penya. Hi ha tres accessos, un a partir de Nagol en un camí estret de terra i amb un trajecte d’uns 20 minuts a peu; un segon que surt de les Arades, molt costerut, amb roca en alguns trams i pendents que arriben al 30%; el tercer que surt de la Font de l’Àrtic a Aixovall, al costat de la CG1.
En els darrers anys s’han fet intervencions a l’exterior com la instal·lació d’una barana i d’una corda per facilitar l’arribada a l’entrada. Tot i el seu actual aspecte interior, l’església havia tingut un altar romànic i una llosa calcària, de forma rectangular, amb inscripcions en una de les cares. L’únic nom llegible era el d’Auderic.
Durant les excavacions van aparèixer grans quantitats de ceràmica domèstica i algunes restes òssies humanes així com tombes medievals i una col·lecció de monedes com un òbol de billó i un diner de tern de Jaume I, i un diner melgorès utilitzat els segles XI, XII i XII.
Declarada bé d’interès cultural, l’església té una posició estratègica
Declarada bé d’interès cultural, l’església té una posició estratègica, a 1.108 metres sobre el nivell del mar i el seu desnivell en relació a Sant Julià de Lòria és de 114 metres. Aquest dificultat per accedir-hi pot haver estar determinant en la deixadesa en el seu manteniment però també l’incivisme. La porta de fusta va ser esbotzada en diverses ocasions fins que va reemplaçar per la reixa actual. Fins i tot, no fa massa, un jove lauredià hi va sojornar després de fugir de casa.
De la història de l’església se’n coneixen ben poques coses. En un panel informatiu hi consta que es va bastir amb les pedres del seu entorn, una afirmació més lògica que no pas avalada per cap document ja que es fa difícil d’imaginar algú carregant pedres d’un pes considerable durant un llarg i difícil camí.
El mèrit és haver-la edificat penjada sobre el buit en un terreny i amb poc marge de moviment. Les pedres van ser arrencades de la penya i van ser més o menys triades per formar en alguns llocs unes filades. En la restauració es van utilitzar els mateixos que els originals: pedra, calç i sorra. El llosat va ser refet a l’estil d’altres esglésies romàniques i calculant el pendent proporcional a la llargada i a l’amplada.
Molt a prop hi ha l’església de Sant Serni de Nagol, consagrada l’any 1055 i situada en un planell petit a l’esquerra del riu de Llumeneres.
Comentaris (4)