Els recuperadors de la memòria de Meritxell

Un dels principals atractius de la passada edició de la Fira d’Andorra la Vella va ser l’exposició ‘Memòries de la construcció de l’avinguda Meritxell’, un recull de fotografies, vídeos, objectes i textos que permeten reconstruir l’evolució de l’eix comercial des dels anys 30 fins al 1977. Els panells que es podien veure, però, són només la punta de l’iceberg d’un treball monumental que, igual que la construcció de l’avinguda, és fruit de l’esforç de moltes persones, tant del comú com del Govern. Altaveu s’ha assegut amb ells per conèixer els secrets i els detalls d’aquesta tasca que s’ha convertit en un recorregut històric, però també carregat d’emocions, d’uns anys claus per al Principat.

L’equip de treball el formen l’historiador David Mas; Fidel Solsona, tècnic de recerca i patrimoni del comú; l’etnòloga de l’Arxiu Etnogràfic, Isabel de la Parte; l’experta en història andorrana del segle XX, Maria Jesús Lluelles; Mercè Pujol, de Patrimoni Cultural, i Ingrid Blanc, responsable d’una bona part de les entrevistes realitzades. Xerrar amb ells evidencia l’entusiasme i les ganes, més enllà de l’aspecte purament laboral, que hi han deixat en aquest laboriós projecte. Tot i que ella li vol treure importància, tots els seus companys assenyalen de la Parte com la persona que va posar sobre la taula la llavor en forma d’idea. “A l’Arxiu treballàvem un projecte sobre iniciatives turístiques, parlar de la construcció de l’Andorra actual a través d’experiències de vida. I vam comentar que hi havia dos temes paradigmàtics: el Pas de la Casa i la construcció de l’avinguda Meritxell, que surt del no res. La idea es va llençar i, un dia, va venir el Fidel i va dir que teníem projecte”.

I així era. Comú i Govern es van posar d’acord per impulsar un treball els números dels quals són espectaculars. Per exemple, entrevistes a més de vuitanta persones que van viure directament com el que era una carretera general que unia els nuclis d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany es convertia en l’eix comercial més potent del país. Una evolució que, posa en relleu Lluelles, és fruit “d’un doble esforç, públic i privat, complementari i no excloent”.

Més xifres: 150. Són els objectes de les diferents èpoques del treball que es poden contemplar a l’exposició. La Mercè és la principal responsable de la seva selecció. “Em vaig mirar i analitzar milers”, comenta. Així, dels anys 30 als 50, s’ha seleccionat principalment material mèdic i de farmàcia, recordant la presència de la històrica clínica Vilanova. Del segon tram, entre els 50 i els 60, principalment parament de la llar –“el famós Duralex però també altres marques”, apunta- sense oblidar també alguns de vinculats al tabac. I, per últim, ja dels setanta, l’electrònica agafa protagonisme. Per cert, parlant de vaixelles, durant la conversa surt una revelació no vinculada al treball: “Carmen Polo venia a Roca Ribes per agafar-ne dient que eren per orfenats d’Espanya”, assegura Lluelles.

El treball també ha servit per recopilar la història dels molts edificis que es van fer –i després tirar a terra- durant tots aquells anys. El David Mas els defineix com a “un catàleg de l’arquitectura de la segona meitat del segle XX”. Això sí, amb “coses bones i coses dolentes”. En el primer grup, destaca alguns dels immobles arquetípics de l’arquitectura del granit, especialment Casa Felipó, encara en peu, que, recorda, “fou l’edifici que provoca que es faci una normativa sobre l’alçada”.

Per a Fidel Solsona, la clau del treball és el fet d’haver pogut reunir “patrimoni immoble, moble i immaterial” i després generar un “relat històric”. I a aquest encara se li ha afegit un ingredient més: les entrevistes realitzades amb el suport de dues productores externes com Qucut i Retina. La recopilació d’aquestes vivències individuals, segons l’Isabel de la Parte, serveix per “posar emocions i sentiments a la història”. L’Ingrid, responsable de bona part d’aquestes converses, ho té clar: “Anàvem a casa de la gent, els veus que s’emocionen i que els brillen els ulls a l’hora d’ensenyar-nos les fotografies que tenien guardades”.

L’exposició és el resultat de tota aquesta enorme tasca i, per ara, el retorn, asseguren, ha estat molt positiu. “A la fira es van muntar les cues del Duralex”, afirma fent broma. De fet, el càlcul inicial preveia unes 60 persones per hora i es van acabar fregant les 80, alguns fins i tot repetint visita. Qui no l’hagi pogut veure encara, que sàpiga que en tindrà oportunitats. Per ara està situada a l’aparcament de la Vinyeta i serà un dels atractius del Poble de Nadal. Més endavant, també està previst que tingui una ubicació definitiva a les dependències comunals.

Els seus responsables, a més, avisen que no és “un projecte tancat”. Al contrari, està obert a la incorporació de més material i vivències. “Tenim gent que s’ha trobat l’exposició i ens ha dit que també tenen coses a explicar”, remarca Solsona.

I també, admeten, és un projecte que podria tenir continuïtat a altres zones del país. El Pas de la Casa, una d’elles, ja que, com apunta Lluelles, “és un fenomen fronterer de llibre; el territori francès és el buit i, en canvi tot ple a territori andorrà”. L’altre seria analitzar la història de l’avinguda Carlemany. “S’haurien de posar d’acord la Conxita Marsol i la Trini Marín abans d’acabar el mandat”, apunta Lluelles.