Hi ha dies que expliquen perfectament què és l’esport. El 0-5 d’Andorra contra Malta, a Hjørring, n’és un. La selecció de Talín Puyaltó va tornar a mostrar-se sòlida, madura i competitiva, i va segellar una classificació històrica per a la Main Round del Premundial. Una nova passa endavant d’un grup que fa temps que demana més reconeixement.
El primer cop al partit, de fet, el va donar el mateix Arnau Rodríguez. Al minut 3, després d’una passada del seu germà Uri, va obrir el marcador amb un xut potent. Era un gol amb molt de pes. Feia només set mesos que s’havia trencat l’Aquil·les de l’altra cama i havia treballat a contrarellotge per arribar a aquesta fase. “Una vegada em passa la primera, el meu objectiu és tornar per venir a jugar aquesta fase”, reconeix Rodríguez.
I hi va arribar. Potser amb menys ritme d’entrada, però amb la sensació d’haver tornat a ser ell mateix. “Una vegada t’hi trobes allà i ja estàs a dintre del camp, tot el que hi havia anterior ho oblides i jugues com has jugat sempre”, diu. També per això se sent orgullós d’haver ajudat l’equip a assolir la fita: “Al final ho gaudeixes, i ho vaig gaudir”.
Però el contrast va ser brutal. Quan el partit s’apagava, amb Andorra acariciant ja una classificació inèdita, Rodríguez va notar la mateixa sensació que ja coneixia massa bé. “És una arrencada i notes com si algú per darrere et donés una patada”, relata. De seguida es va girar cap a la banqueta. No li calia esperar cap diagnòstic. Ho sabia. “Els vaig dir que ja m’havia notat que m’havia passat una altra vegada.” El més cruel és que ni tan sols era a la mateixa cama. “Si em pot passar alguna cosa em passarà el mateix, però quan veig que em passa a l’altra cama, dic: ‘no pot ser’” En aquesta frase hi cap tot: la incredulitat, el cop mental i la sensació d’injustícia.
Però fins i tot aquí, Arnau fuig dels retrets. No busca culpables per haver estat a pista quan faltaven només 30 segons. “Jo tampoc li recrimino res a ningú”, assegura. Al contrari: es queda amb el fet que se sentia bé, còmode, preparat per competir. També la reacció del grup diu molt de la selecció que és Andorra avui. La classificació era gairebé feta, però l’eufòria va quedar en segon terme. “Ningú ho va celebrar per això”, recorda. I hi veu la millor prova del vestidor que han construït: “S’ha vist el gran grup que hi ha, i que tots anem a una”.
Aquesta unitat és una de les banderes d’una generació que, segons el mateix Rodríguez, continua sense rebre el reconeixement que mereix. “No se li està donant el reconeixement que cal” al futbol sala, lamenta. I ho diu amb arguments: aquesta és ja la segona classificació per a una ronda principal, ara en clau mundialista, després del pas endavant que ja van fer al Premundial europeu. “S’hauria d’apostar més pel futbol sala”, defensa.
Ara li tocarà viure la Main Round des d’un altre lloc. No a la pista, sinó al costat del grup. Però no pensa allunyar-se’n. “Ara el que em toca és animar des de fora, ajudar-los amb el que pugui”, afirma. És una altra manera de continuar sent capità. De fet, la segona lesió també li ha deixat una certesa personal. “He après que tinc més paciència de la que pensava”, diu. Sap que la recuperació tornarà a ser llarga, però també que el seu objectiu no ha canviat. “El que jo vull és tornar a jugar, i ho tinc molt clar.”
Comentaris