El 13 de juliol del 2012 la sala penal del Tribunal Superior va confirmar els 20 anys de presó que prèviament li havia imposat el Tribunal de Corts. El fiscal en va arribar a demanar 25 i per això va recórrer contra la sentència de primera instància que també va qüestionar la defensa, que mantenia, seguint les explicacions de l’acusada i avalant-ho per peritatges psiquiàtrics de primer nivell, que la seva actuació havia estat producte d’un deteriorament psicològic previ, d’una reacció contra els suposats mals tractes de què hauria estat víctima per part del seu marit, onze anys més jove i amb el qual havien estat casats vint anys.
La dona, resident de llarga durada a Andorra procedent de Catalunya, instructora d’activitats i animadora social en un hotel del país almenys durant molt temps, va mantenir durant molt temps que era víctima de violència de gènere i això havia estat el que l’havia portat, una nit d’agost, a usar primer unes manuelles per deixar inconscient al llit qui havia estat la seva parella i després anar a la cuina, agafar un ganivet i clavar-lo fins a 38 vegades en diversos punts del cos de l’home. No li van caldre gaire punyalades. La primera, o de les primeres, va ser mortal de necessitat.
Com s’ha dit, però, aquell 8 d’agost en què al pis de 240 metres quadrats de l’avinguda Fiter i Rossell d’Escaldes també hi havia la filla biològica de la parella -de 17 anys llavors-, hi dormia en el mateix llit de matrimoni la parella, però ja no eren parella. L’home havia abandonat el domicili a principi d’aquell 2008 per iniciar una nova relació i només va acceptar tornar a la que havia estat la llar conjugal per fer costat a la dona, atès que havia estat intervinguda d’una espatlla i estava limitada en algunes funcions i activitats. D’això n’era conscient la filla menor -que aquella nit va tornar a casa a les 2 i va poder comprovar com pare i mare eren vius- i també una noia més gran filla biològica d’ella i adoptada per ell i que vivia a Catalunya.
Aquesta darrera també estava al cas de la situació. I així ho va explicar al judici. Sabia que des de principi d’any els seus pares s’havien separat, que el pare havia tornat a casa uns dies per ajudar la mare i que després marxava d’Andorra per seguir amb la seva relació amb la nova parella. Pels magistrats, tant de Corts com del Superior, no hi va haver dubte que havia estat un arravatament sentimental. I que hi va haver acarnissament. Els cops de manuelles, les ganivetades a mansalva… I el descobriment posterior.
Des de fa un temps, com ha pogut, ha mirat de gestionar de la millor manera possible la seva sortida penitenciària. No li serà senzill tornar a la vida en llibertat, amb 67 anys i un deteriorament físic molt important. I 20 anys d’expulsió. Ni que volgués quedar-se a Andorra, no podria
La dona ho va netejar tot a altes hores de matinada i durant el matí. Però evidentment, les proves eren clares. La dona havia quedat amb uns pintors perquè acudissin el dilluns -els fets van ser una matinada de diumenge- a veure el pis perquè hi volia fer uns retocs. I aquell mateix diumenge els va demanar amb urgència que acudissin a fer la visita perquè necessitava que li fessin un pressupost. Va al·ludir que estava fent un trasllat i que havia de deixar l’habitatge polit. I quan els pintors ja marxaven, els va demanar si li podien fer el favor de baixar-li una figura de paper maixé perquè pesava molt i ella, convalescent d’una operació, no podia.
S’hi van resistir però al final li van voler fer el favor. I quan miraven de fer entrar la suposada figura a l’ascensor, el ‘paquet’ de noranta quilos va començar a regalimar… ‘pintura’. La dona havia intentat saturar les ferides amb cinta d’embalar. Però no va aguantar tant moviment i va començar a rajar sang. Els pintors van deixar allà la suposada escultura de paper maixé i van marxar cames ajudeu-me. I al cap d’una estona, quan van deixar d’esbufegar, van trucar la policia. La dona se sabia descoberta i ‘només’ va tenir temps de redactar una nota de comiat i prendre’s uns antidepressius buscant un suïcidi que no va arribar ni a intoxicar.
Vindria la detenció, l’empresonament provisional, els judicis, la sentència definitiva i quinze anys de reclusió. Gimeno no ha estat mai una reclusa problemàtica tot i que sí una dona de caràcter durant el primer tram del seu internament. Sí que ha tingut topades, especialment, amb una agent penitenciària. Fins al punt que se la va haver, com a mínim, d’expedientar. A la funcionària. Sempre ha estat sola. Com a molt alguna altra reclusa que va fer amistat amb ella després l’ha anat a veure de manera més o menys continuada. També algun dels psiquiatres que li van fer de pèrit si ha tornat a Andorra ha mirat de treure el cap per la Comella. Com a mínim uns cops. Els diversos advocats que l’han assistit -tres almenys- també l’han anat visitant.
Fa cinc anys, més o menys, ja amb un deteriorament important físic, la dona, amb el suport legal escaient, va intentar reobrir la causa. Assegurava tenir proves que ella no era l’autora material de l’assassinat. Només l’encobridora. Va instar un judici de revisió que se li va negar. Fins i tot en seu constitucional. Perquè no era el moment processal i no hi havia elements de suficient entitat per poder impulsar la reobertura del cas. Han passat els anys i més aviat que tard, la dona haurà d’iniciar una nova vida. Ara ja fora de la Comella.
Els darrers temps, amb alguns suports, ha mirat de gestionar la millor sortida possible. La sentència incloïa 20 anys d’expulsió i, per tant, ni que volgués, no es podrà quedar a Andorra. De moment, mirarà de capejar l’impacte d’una sortida després de poc més de quinze anys a la presó. No sembla una missió senzilla. Però és el que toca després de tenir el dubtós honor de ser la dona que més temps s’ha passat entre reixes a la Comella. I potser no només la dona.