Petits Estels d’Andorra, que celebra aquesta tarda una jornada especial al Centre Cultura la Llacuna, justament, per conscienciar sobre el dol perinatal es va crear el 2018. Una de les principals impulsores i coordinadora-presidenta del grup és la psicòloga Sílvia Palau. Palau explica que el grup va néixer “de la demanda. Jo mateixa la vaig fundar. Com a especialista en dol perinatal detectava moltes famílies que tenien pèrdues perinatals i neonatals que no sabien on anar, s’havien sentit molt soles. Tenien un dol desautoritzat, sentien que eren éssers estranys, i vaig pensar que s’havia de fer alguna cosa al país on aquestes famílies poguessin acudir”.
La psicòloga explica que Petits Estels d’Andorra és una associació que no és professional, “sense ànim de lucre total”, que el que intenta és que aquestes famílies tinguin un racó, un espai de contenció, on expressar-se, on ser validats. "Perquè això és detecta molt, que és un dol silenciat, i se senten molt sols, des de la família, que no ho entén, des de la feina que no els hi demana, sols també entre la parella, que cada membre té un dol diferent”.
“Quan hi ha un dol d’una persona gran, d’un pare, d’un avi que ha marxat, veiem que hi ha acceptació. Podem autoenganyar-nos i dir bé, tenia una edat, una patologia, no volem que patís, és a dir, s’accepta, s’entén d’una altra manera. Quan és un nadó, malauradament queda un buit, el teu cos queda buit”
En aquest marc Petits Estels el que pretén “és fer aquest espai, un espai d’escalf on la família pugui acudir, veure altres casos, i al final un grup on qui ha patit aquest fet pugui compartir, escoltar-se, plorar, expressar les pors i pugui ajudar”. Palau insisteix en la idea que el dol perinatal és “un dol totalment desautoritzat”. I s’explica: "Vull dir que parteix de la cultura de la por, la por a la mort, la por a perdre. Llavors, quan ens passa això, costa molt, inclús la pròpia persona diu on he fallat, neix aquesta culpa, que ens persegueix moltíssim”.
Davant d’això, “el que fem és acollir aquesta persona, intentar fer veure que no passa res, que és normal que se senti por, que se senti neguit, que se senti desconfiança del propi cos, que també és habitual. Però, sobretot, parlar-ne molt”. Molts afectats per situacions de mort extremadament prematura “no volen parlar del tema perquè senten que fan llàstima i se senten malament, perquè no volen que els vegin amb llàstima. El que volen es que els vegin com una mare igual, però que ha perdut un nadó. Llavors el que fem és agafar aquesta persona i dir-li que no passa res, que n’hem de parlar, que se senti validada i que té un espai on expressar, emocionar-se i sentir-se acollit”.
La cap visible de Petits Estels d’Andorra exposa la diferència que hi ha entre haver d’afrontar la mort d’un ésser estimat però d’una edat ja avançada que, en canvi, la desaparició molt abans d’hora d’una vida que havia d’arribar per posar en marxa un nou camí, una nova aventura. “El que veiem molt és que no podem fer una intervenció, el que podem fer és sostenir a la persona. Quan hi ha un dol d’una persona gran, d’un pare, d’un avi que ha marxat, veiem que hi ha acceptació. Podem autoenganyar-nos i dir bé, tenia una edat, una patologia, no volem que patís, és a dir, s’accepta, s’entén d’una altra manera. Quan és un nadó, malauradament queda un buit, el teu cos queda buit”.
Sílvia Palau afegeix encara que “el teu cos no entén perquè seguim en un postpart quan no hi ha un nadó. Les manifestacions físiques i psicològiques fan que tu et sentis malament, fins i tot mala mare. La dona es pregunta per què el seu sistema reproductiu ha fallat, perquè el seu úter no ha pogut acollir com el de qualsevol altra persona. Al final s’acaben generant altres patologies, veiem mares amb depressions, que són arrel d’aquesta pèrdua”. I és que “quan una persona està malalta i mor, és més fàcil. També perquè s’autoritza, la societat entén que marxi aquesta persona, però quan és un nadó no nascut, no ho entenem, i com que no ho entenem, no en parlem, i d’aquí neix aquest silenci”.
I “aquest dol desautoritzat, però, no deixa de ser d’una mare que mai deixarà de ser una mare, que està sola i està buida”, sentencia la promotora principal del grup que fa costat al dol perinatal de qualsevol família, al Principat, que es trobi enmig d’aquesta explosió d’emocions luctuoses. D’aquest dol silenci.
Comentaris