És possible -i és sols una teoria- que fins i tot el magistrat president de sala, l’empàtic i irònic Enric Anglada, sigui conscient almenys en furs interns que en ares al dret a la defensa, a la igualtat d’armes i a la calma del fiscal, s’estigui tocant el ridícul. Però se s’ha de fer, es fa. D’aquí que entre el secretari judicial i l’oficial del tribunal han anat fent les lectures sol·licitades pel ministeri públic -és a dir, Alfons Alberca- i la representació lletrada del Govern.
Les lectures s’han fet feixugues o més hi tot. I no han permès constatar grans coses. Aquells que tenien accés a les còpies i han volgut fer un seguiment acurat de la qüestió -els advocats defensors, per exemple, hi tenen certa obligació- hauran pogut destriar el gra de la palla. I en certa manera, l’audició de l’interrogatori enregistrat; de les declaracions, un parell, que al seu dia, en fase d’instrucció, van ser gravades; ha permès alçar una mica el vol, despertar els encara presents a la sala. Que no portaven crispetes perquè els està prohibit. Però sense prohibicions, hi hauria hagut crispetes, ‘taquets’ de pernil i unes birres.
En resum, o un resum, vaja, podria centrar-se en tres elements i una postdata. El primer, que el Joan Pau Miquel que s’ha estat explicant a la sala de vistes o que ha estat qüestionat pel fiscal, respon fa o no fa el mateix que ja va exposar durant les diverses declaracions durant la instrucció. El segon, que les audicions evidencien que tant la batlle instructora, Canòlic Mingorance, com el fiscal Alberca volien sang. Les preguntes són insistents, tallant constantment les explicacions de l’ex-CEO de BPA. Mirant de fer-lo caure en qualsevol trampa.
Tercer element suposadament clau: en gran mesura, tota l’acusació gira entorn a un informe jurídic que el banc havia demanat sobre els riscos penals en què incorria l’entitat amb l’objectiu d’implementar millores. Un informe del qual mai no hi va haver el treball definitiu (almenys, no abans de la intervenció) i que tot plegat es basa en un esborrany de l’encàrrec fet per la pròpia BPA. I la postdata: els magistrats mateixos han descobert comparant una de les gravacions amb l’acta de la transcripció que se’n va fer que hi ha errors. Que la persona que va fer l’escrit es va saltar uns quants paràgrafs en el moment de transcriure. Algunes fases de l’explicació donada per Joan Pau Miquel.
En fi, amb crispetes tot hauria estat millor. La propera, al circ.
Comentaris (4)