El principal inconvenient que es va trobar en la primera demanda, i per la qual la sentència dictada explicava “la manca de competència de la jurisdicció civil del Principat d’Andorra per resoldre la demanda declarativa de divorci” era que l’home feia quatre anys que ja no vivia al país. Concretament, des del 2015, en què se li va cancel·lar l’autorització de residència i treball per aquest motiu, perquè ja no hi vivia a Andorra. Per tant, el divorci no era feina de la Batllia.
Però, la dona, i els seus advocats, ho van tornar a intentar, presentant una demanda d’apel·lació i defenent que, evidentment, en el moment en què es va dictar la sentència de separació i la ruptura de la convivència, l’exparella residia a Andorra, “encara que després es trobi en parador desconegut”. Per poder defensar aquests fets, els advocats s’ha fet valdre d’una sentència de 2010, on s’explica que, si en el moment de la convivència es té domicili al Principat, “procedeix declarar la competència dels Tribunals d’Andorra per conèixer de la present demanda de divorci”.
La situació és clara, tot i que ara el britànic es troba en parador desconegut, fa més de cinc anys que no resideix al principat, i es va declarar en rebel·lia processal (és a dir, no es va presentar a la seva citació), el procediment del seu divorci és legítim que es porti a terme al país. I així sembla que també ho ha decidit finalment la Batllia.
En l’última sentència d’apel·lació, es revoca la decisió pressa el 2019 i declara “la competència de la jurisdicció civil andorrana per resoldre la demanda declarativa de divorci”, així com “ordenar la tramitació de l’expedient i retorn de les actuacions a la Batllia a tal efecte”. Finalment, després d’uns quants ara sí i ara no, un divorci que no semblava ser andorrà, podrà ser-ho.
Comentaris (2)