Els fets es remunten al 2016. Un cop constatades diverses infraccions, el ministeri d’Interior va imposar les multes corresponents. Mesos més tard, la parella que gestionava l’establiment, els dos acusats, van traspassar-lo. El comprador en va pagar 35.000 euros. Al judici, va admetre que va ser “una negociació ràpida”. Vaja, que hi havia pressa per fer l’operació.
També va explicar que els diners els va ingressar en el compte que li va dir el processat. I aquí rau el problema. No era un compte de la societat. I, per tant, el saig, que llavors ja havia iniciat el procediment per cobrar el deute -sumats els interessos, més de 5.000 euros- no el podria embargar.
Per a la fiscalia no hi havia cap dubte. Aquesta forma de fer era il·legal. Constituïa un delicte de frustració de procediments executius de pagament. El que, antigament, es coneixia com a aixecament de béns. I eren responsables tant la dona, que figurava com a administradora única de la societat, com l’home, que és qui va tancar l’operació de venda del restaurant. Entenia que tots dos havien acordat fer el desviament de diners per esquivar l’acció del saig.
Per això, va reclamar que a tots dos -jutjats en rebel·lia- se’ls imposés una pena d’un any de presó condicional. El fiscal, però, va admetre que, fins i tot en cas de condemna, l’Estat té complicat recuperar el deute. “El saig continua amb l’execució, però difícilment els diners podran ser trets del compte bancari”, va apuntar.
Pel que fa a les respectives defenses, van demanar l’absolució dels seus representats. En certa forma, van venir a dir que la culpa era de l’altre. Així, per part de la dona es va posar en relleu que “ella no va participar en la negociació per la venda del restaurant” i que “el compte on van anar els diners no era seu”. Per part de l’home, es va argumentar que el 51% de la societat era de la dona i, així doncs, si algú havia de respondre pels fets era ella.
Comentaris