Aquest examen s’ha dividit en dos fronts: l’Examen Periòdic Universal (EPU), un diàleg polític entre estats, i les observacions del Comitè de Drets Humans, un òrgan d’experts que avalua el compliment del Pacte internacional de drets civils i polítics. En ambdós casos, els veredictes coincideixen en les mateixes febleses.
Com és evident, el punt més crític del debat a Ginebra va ser la interrupció voluntària del embaràs. Països com Irlanda, els Països Baixos i Eslovènia van expressar la seva “preocupació persistent” per la penalització de l’avortament en tots els supòsits.
Andorra es va defensar amb una solució a mig camí: garantir l’accés a serveis de salut sexual, però negar-se a la legalització en territori nacional. La delegació andorrana va ser clara en les seves respostes: “Andorra es compromet a progressar en la definició dels drets de les dones, però no pot comprometre’s a despenalitzar i legalitzar l’avortament”.
D’una banda, l’Estat argumenta que és una “qüestió delicada” que afecta les característiques institucionals (el Coprincipat). De l’altra, sosté que les dones ja reben “informació precisa i concreta” sobre com avortar fora de les fronteres, una justificació que xoca amb l’advertiment del Comitè d’experts, que alerta que la prohibició vigent empeny les dones a avortar en condicions de risc.
En aquesta línia, Irlanda va posar el dit a la llaga amb els informes sobre l’ús de l’article 325 del Codi Penal contra defensores dels drets de la dona (en clara al·lusió al procés contra Vanessa Mendoza). Tant el país gaèlic com el Comitè han demanat formalment que es despenalitizi la difamació per evitar que s’utilitzi per restringir la llibertat d’expressió, una recomanació que Andorra, per ara, només “ha pres en consideració”.
Tot i que Govern té actualment en tràmit parlamentari certes esmenes a la Llei de la Nacionalitat per flexibilitzar-ne l’adquisició, un dels altres principals retrets internacionals encara és la dificultat per accedir-hi. Amb un dels terminis de residència més llargs d’Europa (20 anys), l’ONU insisteix que això limita la participació democràtica d’una gran part de la població resident que paga impostos, però no pot votar.
“El repte per als propers anys serà determinar si Andorra pot continuar avançar en matèria de drets humans. Ginebra ha parlat, però la darrera paraula, com sempre, la tindrà la capacitat del Principat per adaptar la seva ‘singularitat’ a les exigències del segle XXI.”
D’altra banda, crida l’atenció la justificació andorrana per no adherir-se a la Organització Internacional del Treball (OIT). Segons la delegació, no és una manca de voluntat política, sinó de recursos: la “considerable càrrega de treball” que suposa ser membre és inassumible per a una administració de la mida de la d’Andorra. Aquesta limitació de recursos també s’observa en la manca d’una institució nacional de drets humans independent que compleixi els Principis de París, atès que el Raonador del Ciutadà encara no té reconeixement constitucional.
Finalment, els informes de l’ONU posen el focus en els col·lectius més vulnerables. S’ha demanat a Andorra corregir el fet que gairebé la meitat dels presos (49,3%) estiguin en preventiva amb esperes de vuit mesos de mitjana, elevar l’edat de responsabilitat penal (actualment als 12 anys) i prohibir el càstig d’aïllament per a menors, revisar la prohibició de símbols religiosos a les escoles públiques i eliminar les intervencions mèdiques forçades i l’hospitalització involuntària de persones amb discapacitat.
Andorra surt de l’examen amb un full de ruta clar però complex. El Comitè d’experts ha fixat el 19 de març de 2029 com a data límit per rebre informació sobre els diferents avenços sol·licitats. Si bé el nivell d’acceptació de les recomanacions demostra una bona voluntat d’homologació amb l’entorn europeu, el “no” a reformes estructurals revela les esquerdes d’un sistema que prioritza la seva supervivència institucional i el manteniment del Coprincipat per sobre de determinades reformes socials.
El repte per als propers anys serà determinar si Andorra pot continuar avançar en matèria de drets humans. Ginebra ha parlat, però la darrera paraula, com sempre, la tindrà la capacitat del Principat per adaptar la seva ‘singularitat’ a les exigències del segle XXI.
Comentaris