Aquesta podria ser una síntesi del motiu pel qual, fa un parell de mesos, la sala penal del Tribunal Superior (TS), en una sentència amb la magistrada gironina Fàtima Ramírez com a ponent i dues magistrades més que no són penalistes ni estan assignades de forma principal a l’esmentada sala (Alexandra Cornella i Imma Rodríguez) van dictar l’absolució d’un jove de 24 anys que s’ha passat poc més de dos anys a la presó -des del març del 2024 al juny passat- acusat de quatre delictes sexuals, entre els quals violacions consumades i també intentades, sobre tres menors distintes. I quan totes tenien al tomb de 14 anys.
La sentència s’acaba de publicar. I els detalls dels fets concrets es poden anar a cercar directament en un text que s’annexa a aquestes línies i que està extret del portal del Consell Superior de la Justícia (CSJ). Es deixa clara aquesta circumstància perquè si llegeixen la resolució, hi ha passatges d’una redacció més aviat fluixa. Errònia, equívoca. I hom no sap si tot plegat és producte del procés d’anonimització de la sentència o és per alguna altra cosa. En tot cas, si procedeixen a la lectura de la resolució han de tenir en compte una circumstància: quan s’hi diu “con violencias”, així, en castellà, han de canviar aquesta expressió per ‘sexuals’. En cas contrari, probablement no entendran res.
LA DECISIÓ
L’absolució està basada en els dubtes que generen els testimonis de les tres noies i d’altres persones col·laterals. Les contradiccions de les menors van a favor del processat, en aquesta ocasió. No és el primer cop que això passa. Però sí el més contundent. I caldrà veure, si el cas finalment arriba al Tribunal Constitucional, si aquesta línia jurisprudencial es confirma. En no pocs casos fins ara, sempre es donava pràcticament per bona la versió de la víctima. En aquesta ocasió això canvia. Sempre es deixa clar que no s’afirma que les menors mentissin. Però se’ls resta força a les seves exposicions.
Justament, aquesta nova línia jurisprudencial és el que fa que aquest cas sigui seguit amb lupa. Bé, aquesta és una de les circumstàncies que han convertit aquesta causa en més mediàtica del que ja ho solen ser, malauradament, tots aquests casos. També hi ajuden el parentiu familiar de l’acusat ara absolt i el fet que just abans del judici, sense que mai abans hagués transcendit públicament res, s’anunciés que el llavors empresonat havia estat diagnosticat amb tot un seguit de trastorns (TDAH, autisme…) que haurien portat la CONAVA a reconèixer-li un menyscabament de la capacitat volitiva de més del 60%.
Justament, que en seu d’instrucció hagués estat tractat com un detingut ‘normal’ i, en canvi, durant la vista oral aquest jove, que durant anys va ser referent en una modalitat concreta de l’esquí, hagués gaudit del suport d’un facilitador -un especialista en els seus trastorns que l’ajudava a calmar-se o a expressar-se millor- és un dels elements que fa servir la sala penal del Superior per justificar alguns canvis en les manifestacions del processat. I ja s’ha dit, en cas de dubte, sempre s’ha d’anar a favor del reu.
El Superior absol el processat “del delicte major d’agressió sexual constitutiva de violació en grau de temptativa, del delicte major d’agressió sexual, del delicte major d’agressió sexual constitutiva de violació i del delicte major d’agressió sexual, pels quals va ser condemnat” pel Tribunal de Corts. I manté “el pronunciament de la sentència recorreguda respecte a l’absolució del delicte major d’agressió sexual constitutiva de violació agreujada, essent la víctima especialment vulnerable per raó de la seva edat i/o realitzada amb prevalença d’autoritat, de superioritat o amb abús de confiança, i del delicte major d’agressió sexual amb abús de confiança”.
D’UN EXTREM A L’ALTRE
La decisió última i definitiva, l’emesa pel Tribunal Superior, se situa gairebé a l’extrem oposat d’aquell al qual s’hauria situat el Tribunal de Corts en formular una condemna que, sumada en relació amb tots els delictes que es consideraven inicialment provats, donava una reclusió ferma de nou anys de presó. I això que Corts admet l’eximent, encara que incomplert, vinculat a les patologies mentals del processat. El Superior no les té en compte més enllà de les referències que fa a la intervenció d’un facilitador durant la vista oral. De fet, la sala penal absol l’acusat en donar plena raó a la defensa del jove acusat. Una i altra coincideix en venir a dir que no es diu pas que les suposades víctimes van mantenir. Però parlant planerament en un tema ben sensible, el que venen a dir la defensa i el Superior és que les víctimes haurien posat més pa que formatge en les seves explicacions.
De fet, la sala arriba a exposar, en la seva fonamentació jurídica, que “el trencament d’una relació incipient no es presenta com un motiu raonable per imputar falsament els fets al processat, però hem de tenir en compte que (una de les víctimes) tenia 14 anys en el moment dels fets i es trobava en el període de l’adolescència en el què, sabut és, que les emocions i els sentiments es magnifiquen i un desengany amorós es pot viure com una tragèdia”. Mentre Corts es posa del cantó de les víctimes donant per bones les seves versions encara que hi hagi algun dubte o alguna petita contradicció, el Superior just se’n va a l’altre cantó.
En acollir els dubtes i interrogants plantejats per la defensa del processat, ja no analitza les peticions formulades ni per la fiscalia ni per les famílies de les víctimes. Si els fets no es poden sostenir com a provats, menys es pot incrementar la pena, com volien les acusacions
És ben clar que el principi de l’‘in dubio pro reo’ opera en qualsevol Estat de Dret. I ha de ser així. El que es pot posar en qüestió és que, per norma, no ha estat així en casos com el que resol aquesta decisió judicial. El Superior qüestiona que els tribunals jutjadors no han pogut escoltar les víctimes de forma directa -en certa manera, doncs, es deixa en entredit la fórmula de la prova preconstituïda, que els darrers anys cada vegada s’ha emprat més per no revictimitzar- i justifica així el fet que aquesta sala pugui interpretar just l’oposat que els seus col·legues del Tribunal de Corts.
Com que ningú no ha tingut accés a les víctimes i als testimonis, per ser menors, en primera persona, A pot interpretar blanc i B pot interpretar negre. I no passa res, ve a mantenir la sala, que també envia uns quants dards -potser suaus, però enverinats- als advocats de l’acusació particular que va representar dues de les noies suposadament agredides. Per cert, que la sala, en acollir els dubtes i interrogants plantejats per la defensa del processat, ja no analitza les peticions formulades ni per la fiscalia ni per les famílies de les víctimes. Si els fets no es poden sostenir com a provats, menys es pot incrementar la pena, com volien les acusacions.
I, ¿per què arremet contra els advocats de l’acusació particular? Doncs perquè el fill de dits lletrats seria amic d’una amiga d’una de les suposades víctimes i “va demanar si coneixia algú més que pogués haver estat víctima d’ell (de l’acusat) perquè necessitaven testimonis -el pare del noi exercia l’acusació particular en el procés contra el processat- i ella li va parlar del cas d’una de les víctimes”. D’aquestes amistats creuades i altres elements es “posa en evidència una recerca activa per part del fill de l’advocat d’elements de corroboració del testimoni d’una de les víctimes i una insistència perquè una altra suposada víctima denunciés per evitar que el processat quedés en llibertat, que podrien haver influït en la percepció per part de la segona víctima citada de la gravetat dels fets relatats, tenint en compte el temps transcorregut des de que va succeir el primer episodi i el que inicialment, segons ella mateixa va relatar, que va continuar després tranquil·lament amb la seva vida”.
ELEMENTS JUSTIFICADORS
Ja s’ha apuntat una mica. Però com que la sala penal del Superior hi insisteix en diverses ocasions, “característica comuna de totes les menors és que només han declarat una vegada, explicant els fets als pèrits psicòlegs, de forma que no és possible contrastar la valoració de la solidesa de les seves manifestacions en relació a la persistència i inexistència de contradiccions, contrastant-les amb altra o altres que hagin pogut fer, i per això el Tribunal de Corts les contrasta amb les que les menors van fer a altres persones a qui extrajudicialment va explicar els fets considerant que no hi ha variacions”.
“L'examen detallat de les actuacions permet constatar a la sala que efectivament hi ha elements amb aptitud per privar a la declaració d’una de les víctimes de la necessària suficiència per a constituir-se com a prova de càrrec en què sustentar la condemna del processat en afectar a la solidesa i fiabilitat de la seva declaració”
I quan n’hi ha en algun cas, de variacions, el Tribunal de Corts considera que els altres testimonis potser ni’n volen, a les víctimes, perquè han deixat de ser amigues durant el procés, per exemple. Mentre Corts resta força a qui va en contra de les víctimes, la sala penal del Superior fa a la inversa. També en un altre cas les visions de les dues jurisdiccions són diametralment oposades. Davant “la variació de versió del processat a diferència d’una de les víctimes, així es considera que mentre aquesta ha mantingut una versió substancialment coherent, destaca que el processat va modificar la seva versió: inicialment hauria negat haver mantingut relacions sexuals amb ella, però al judici oral va admetre relacions sense preservatiu, sostenint que havien estat consentides”.
“Aquest canvi de versió és valorat com un element que resta força a la seva defensa i reforça la fiabilitat de la declaració de la menor”, diu el Superior de Corts. I la sala penal fa just al contrari. Quan hi ha dubtes de si hi ha consentiment o no, considera que el consentiment ha pogut ser prestat. Si els amics testimonien en contra de les víctimes, per molt que hi hagi un enfadament pel mig, es dona per bo. I els canvis en les explicacions del processat es deuen, manté el Superior, al fet que durant la instrucció no va gaudir de facilitador i, en canvi, durant el judici sí que n’hi va haver.
El que es posa en debat no és si s’ha mentit o no. El que es qüestiona és si les versions de les menors són creïbles i fiables o no ho són. I la decisió del Superior és que no ho són prou, de fiables, les manifestacions de les noies. “Els elements de corroboració de la realitat de l’agressió valorats pel Tribunal de Corts no només no són concloents per afirmar la concordança del relat d’una de les víctimes amb la realitat, sinó que s’han evidenciat altres elements amb aptitud per a qüestionar aquest relat pel que es refereix a la manca de consentiment de la relació no valorats pel tribunal, considerem que no es pot arribar a una convicció absent de tot dubte raonable sobre la responsabilitat del processat”, es diu en un dels fonaments.
“L'examen detallat de les actuacions permet constatar a la sala que efectivament hi ha elements amb aptitud per privar a la declaració d’una de les víctimes de la necessària suficiència per a constituir-se com a prova de càrrec en què sustentar la condemna del processat en afectar a la solidesa i fiabilitat de la seva declaració”, recull la sentència en un altre paratge de la fonamentació jurídica.
NO ES FALTA A LA VERITAT
Com s’ha dit també, en diversos paratges es deixa clar que no es posa en dubte la veracitat aparent de les explicacions de les noies. Així, “amb el que s’ha exposat no volem dir que la menor hagi faltat a la veritat en el seu relat, però la valoració del seu testimoni a la llum dels paràmetres fixats a l’efecte, evidencia la manca de fiabilitat davant la inexistència d’elements prou concloents de corroboració objectiva en relació als fets que el Tribunal de Corts ha considerat provats i, per tant, el seu testimoni no constitueix prova suficient per a sustentar la condemna del processat”.
“La simptomatologia d’estrès posttraumàtic detectada en una de les víctimes, i en la resta de les menors, pels pèrits psicòlegs, tal com van informar en l’acte del judici al final de la seva declaració, és compatible amb haver patit una agressió sexual però també amb qualsevol altra experiència traumàtica”
O també: “Amb el que s’ha exposat no volem dir que una altra víctima hagi faltat a la veritat en el seu relat, però la valoració del seu testimoni a la llum dels paràmetres fixats a l’efecte evidencia la manca de solidesa de les seves manifestacions, variables en relació als actes, no només nuclears sinó també perifèrics del seu relat, no superant el test de credibilitat i tampoc el de fiabilitat davant la inexistència d’elements de corroboració objectiva en relació als fets que el Tribunal de Corts ha considerat provats i, per tant, el seu testimoni no constitueix prova suficient per a sustentar la condemna del processat pels fets succeïts en el vehicle i en l’habitació”.
En fi, que una cosa és la gravetat que li pot donar la víctima i, una altra, la gravetat real que és la que determinen els tribunals, perquè en la sentència també es deixa clar que són els tribunals i no els pèrits els qui determinen les circumstàncies jurídicament rellevants. I fins i tot es qüestionen les seqüeles sofertes per les víctimes i que la fiscalia i l’acusació particular també van posar de relleu per donar força a les agressions de què haurien estat, presumptament, víctimes.
“La simptomatologia d’estrès posttraumàtic detectada en una de les víctimes, i en la resta de les menors, pels pèrits psicòlegs, tal com van informar en l’acte del judici al final de la seva declaració, és compatible amb haver patit una agressió sexual però també amb qualsevol altra experiència traumàtica.” I en aquest sentit es recorda com aquella víctima, per exemple, té molts problemes a casa. Amb els estudis, amb els seus progenitors, que no digereix la separació d’aquests… i que, per tant, no té perquè ser la conseqüència d’una violació.
I és que, ja se sap, o almenys la sala penal del Superior ho té molt clar, “en el període de l’adolescència les emocions i els sentiments es magnifiquen i un desengany amorós es pot viure com una tragèdia”. I és menys tràgic -i això és un principi del dret, no pas cap afirmació de la sala ni cap element directament aplicable al cas- mantenir lliure un culpable que tenir empresonat un innocent.