Que l’oferta i el turisme cultural han fet camí els darrers anys és una evidència, però també ho és que en queda per fer i reptes per assolir. I és que d’entrada, com ha remarcat Eduard Tarrés, el sector cultural no sempre es mou pensant “únicament i exclusiva en el turisme, cosa que és bo perquè és allò que ens defineix com a societat i és un dels grans actius que tenim com a país”. Es posiciona prou de cara al visitant? “Probablement no”. Hi ha marge per créixer? “Probablement sí”, però pel responsable del Bici Lab el millor és que “no tots els ous siguin en aquesta cistella”.
Per aquest motiu s’ha destacat en positiu el fet que el model turístic del país hagi abandonat la dicotomia d’esquí i compres, per passar a una oferta molt més variada que permet disposar de propostes durant tot l’any. I entre aquestes, també les culturals, tot i que no sempre son les més conegudes i promocionades. Malgrat que el simple fet de ser “un exotisme”, “una singularitat o raresa”, o com s’ha definit tantes vegades una “anomalia de la història”, ja hauria de servir per treure-li profit al destí.
“No hem de caure en el parany de ser iguals que altres destinacions”, ha dit Casabella
Una de les mancances importants que s’ha assenyalat, per exemple, és la falta de dades sobre el pes específic que té al cultura en l’economia del país. Jordi París ha confirmat que genera pernoctacions, però en canvi, quants llocs de feina directes i indirectes crea? Quin pes té en el PIB el consum cultural? Quins són els hàbits de consum cultural dels turistes? Aquí, Enric Torres hi ha pogut posar alguna xifra: “El 8% dels visitants turistes tenen com a motivació la cultura i entre un 18 i un 20% dels que no ho tenien com a objectiu, acaben consumint-ne”.
Tot i així, cal ser més ambiciosos. “Els hem de seduir”, deia Casabella en relació als turistes, tot afegint que calen “canals de difusió i treballar per atraure el públic jove”. Un altre dels grans reptes i que dona per un debat independent. Ara bé, la cap d’àrea de Museus i Monuments també ha advertit que “no hem de caure en el parany de ser iguals que altres destinacions”. Per què voler tenir artistes que són a Lisboa, Barcelona o Múnic quan es té un patrimoni únic a partir del qual es pot transmetre la identitat andorrana? “Som singulars i aquesta singularitat atrau i captiva”, ha afirmat, lamentant també que sovint des del mateix país no s’hi creu prou. “No ens creiem que podem ser atractius, però per creure’ns-ho s’hi han d’abocar recursos”. Encàrrec enviat.
En aquest punt es considera també especialment important que la gent del país consumeixin l’oferta local, “perquè som els primers ambaixadors i som prescriptors”, ha destacat Torres. I un altre feblesa: la prescripció que es fa des del sector hoteler. A la majoria de llocs, a les recepcions d’hotels trobes gent del territori que et pot informar de l’oferta existent, tant d’oci, cultura com gastronòmica. Però què passa a Andorra? Rotació de personal i un sector nodrit bàsicament de treballadors estrangers que no tenen un coneixement ampli del territori que els acull. Conseqüència? No et poden recomanar un restaurant o un museu per visitar. Per tant, aquí també toca millorar, perquè les sinergies i col·laboracions amb el privat també són imprescindibles. Tot sigui perquè la frontissa es mogui a la perfecció.
Comentaris