Com ja havia fet la Batllia, ara la sala civil del Tribunal Superior acaba de desestimar les pretensions del constructor. I ho fa perquè es considera que no hi ha el risc de no cobrar que tem qui demana l’embargament de l’hotel. Bé, en puresa, dels immobles sobre els quals s’acaba bastint l’equipament hoteler. Vaja, que exigeix les parets. Però continuaran en mans dels titulars de l’hotel, que sí que han reconegut una bona part del deute advertit. Els tribunals consideren que no està acreditat dit perill de no cobrar.
“S’ha de justificar l’existència d’un risc que pugui produir la ineficàcia de l’execució del pronunciament judicial per absència de béns. L’embargament preventiu no pot constituir una mesura de coacció al demandat sinó que és un instrument que té la finalitat cautelar de garantir a l’actor, quan les circumstàncies del cas ho revelin necessari, que cobrarà allò que, amb una aparença suficientment fonamentada, reclama o reclamarà judicialment”, manté la sala. Per tant, “el risc que es pretén conjurar amb la mesura cautelar no ha de ser un risc abstracte sinó un risc o perill concret i valorable”.
“No s’ha demostrat la possibilitat que, durant la substanciació del procés, es puguin produir alteracions de la situació de fet o de dret existents en el moment de la interposició de la demanda que impedeixin o dificultin l’efectivitat de la tutela que es pugui atorgar en virtut d’una sentència estimatòria futura i eventual”
“La simple oposició a una pretensió constitueix un perill abstracte. Dit d’una altra manera, la societat constructora ha de justificar mínimament que la societat hotelera presenta un risc d’insolvència o que existeix un perill de desaparició dels béns de dita societat”, continua dient la sentència recentment dictada. També s’hi diu que “la important quantia econòmica del deute reclamat no és un criteri suficient donat que l’import reclamat, parcialment reconegut per una de les societats demandades, s’ha de posar en relació amb la importància del patrimoni. I, encara que no s’hagin aportat elements per determinar amb precisió, si no és el seu preu de compra, apareix que l’hotel té un valor molt superior al deute reclamat”.
En l’argumentari, els magistrats parlen de les hipoteques constituïdes per la societat hotelera a qui se li volen embargar béns o un dret de reserva atorgat i que no consideren que evidenciï el risc d’un impagament absolut. També es diu en els fonaments jurídics que “no s’ha demostrat que la societat hotelera es trobi en situació econòmica desfavorable al punt de posar en perill el cobrament del crèdit que es reconeixerà eventualment a favor” de la constructora. En fi, que no es demostra res de res del que caldria fer evident.
O com resolt definitivament la sala del Tribunal Superior: “No s’ha demostrat la possibilitat que, durant la substanciació del procés, es puguin produir alteracions de la situació de fet o de dret existents en el moment de la interposició de la demanda que impedeixin o dificultin l’efectivitat de la tutela que es pugui atorgar en virtut d’una sentència estimatòria futura i eventual.” I com que no es demostra el que caldria demostrar es desestima la pretensió d’embargar de forma preventiva, cautelar si es vol, l’hotel canillenc.