La conga dels solters

Que els ho demanin a alguns dels que aquest migdia de dilluns lluïen barretina i espardenyes de set betes. La faixa ja els deu haver costat d’ajustar al tomb de la cintura. I és que tres nits de festa es comencen a deixar notar. I seguir el ritme de la xaranga comença a costar. I bo encara que el termòmetre ha deixat de collar tant com ho havia fet dies previs. Però Déu n’hi do. I amunt i avall. I amunt i avall. Ara amb la passadora als braços ara saltant i ballant. Ara fent esses i després en fila índia.

Ja se sap que això de la Passa el que té de bo, a aquestes alçades de la vida, és distreure el personal. El que mira i el que protagonitza la festa. De blanc i amb barretina com a abillatge tradicional. Però sense cap obligació. El que toca és seguir el compàs de la xaranga i anar seguint el de davant. La tradició, pel que s’ha vist aquest migdia, té relleu. Perquè no han estat pocs la canalla que s’ha apuntat a seguir la tradició. Sense tanta ballaruga. Encara que ningú no podia queixar-se.

I mentre els joves solters amb ganes de gresca pujaven i baixaven per l’espina dorsal, la columna vertebral de la parròquia -essencialment, entengui’s, l’avinguda Verge de Canòlich- els més pausats esperaven el retorn de la conga en el punt de partida, una plaça Major on s’hi han fet sardanes i s’hi ha compartit el Ball Cerdà, una altra de les tradicions del dilluns de festa major a Sant Julià. I que no ha canviat tant tant com sembla haver-ho fet la passa. Que manté l’alegria i el bon humor.

És la conga que passa d’un any a l’altre. La de cada darrer cap de setmana de juliol. O, exactament, la del darrer dilluns del setè mes de l’any. La Passa dels lauredians. La cercavila dels solters.