Més il·lusió familiar, menys Cirque ‘de veritat’

Si són habituals del Cirque més enllà d’Andorra, segurament ‘Il·lu’ els semblarà quelcom entretingut. Es faran fans de l’avi que dirigeix el ‘cotarro’ i segurament empatitzaran amb la trapelleria dels seus nets. O netes, vagin vostès a saber. Però no viuran els setanta-cinc minuts que dura l’espectacle amb aquella tensió pròpia de qui va a veure uns artistes que es juguen la vida a l’escenari. Ja no és això. I potser no ho ha de ser. Però en tot cas, pensin en un altre Cirque. I tinguin clar, és evident, que qualsevol muntatge artístic, que la valoració de qualsevol espectacle no només és subjectiva. És personal i intransferible.

‘Il·lu’ és més teatre que circ d’acrobàcies. Incorpora, és clar, números acrobàtics. La música té algunes fases que enganxa. Hi ha certs canvis d’escenografia. Però sense passar-se. La història, l’avi que reviu històries màgiques i se sorprèn ell mateix de com ha pogut ser d’intrèpid, els mateixos gens aventurers que ara gasten, tenen, les netes, els nets, s’explica a partir d’un sol espai. És obvi que depèn d’on tingui el seient veurà l’espectacle d’una manera o d’una altra. Però no hi ha números pensats per cada cantó com havia estat. Tampoc no hi ha aquell joc de llums i de fum espectacular d’altres ocasions.

Si l’objectiu era portar damunt l’escenari un espectacle més teatralitzat i més familiar -n’ha parlat un parell d’hores abans que arrenquessin els artistes el ministre de Turisme, Jordi Torres, per exemple- segurament s’assoleix. Altra cosa és pretendre veure salts mortals, piruetes endavant i enrere de forma constant, seguida. El Cirque s’ha estrenat amb tres quarts d’entrada llargs. La carpa no era plena. El ritme de venda d’entrades -ves, una taquilla és un dels elements clau de l’escenografia en molts moments d’‘Il·lu’- va bé, però sense ser cap animalada. 

Segurament ‘Il·lu’ és més circ clàssic, traslladant-se en certs moments a allò del pallasso seriós -que seria l’avi, encara que amb matisos- i el pallasso forasenyat -els nets- que no pas aquella reinvenció de la qual el Cirque du Soleil n’ha estat un abanderat. És evident que l’espectacle il·lusionarà. Que deixa certs moments de ‘bocabadància’. Com per exemple quan una dona barbuda perd la barba i s’enfila en una perxa sostinguda ja sia pel cap, ja sia per l’espatlla d’un altre dels equilibristes. 

O el número final en què una mena de ‘quadra’ romana s’enlaira gairebé fins al sostre de la carpa per gronxar-se d’un cantó a l’altre i anar fent tirabols en l’aire esperant que el company de l’altre costat et pugui sostenir amb la força del seus braços col·locat en el trapezi de cap per avall. Són un parell o tres els números que fan fer picar de mans rabiosament. I que obliguen a entonar un ‘oooooooh’ sense concessions. La resta són somriures i bona estona. Que si els mostatxos marcats, que si les cares pintades. És una altra cosa.

Si acudeixen al Palau de les Il·lusions per passar una bona estona, segurament la hi passaran. Si hi van amb fills, més encara amb nets, com el protagonista que fa de fil conductor d’ ‘Il·lu’ gaudiran. I algunes de les peces musicals el faran picar de mans, o moure l’esquelet. Fins i tot tal·larejar-les. Però si volen el Cirque que va venir del Canadà per deixar estupefacte el món, ‘Il·lu’ no és producte original. És més teatre però menys Cirque. Ara, tot sia per il·lusionar el juliol andorrà. ‘Il·lu’ minat sia el Senyor. I la caixa de botigues i hotels.  

VIDEOMUNTATGE: ALTAVEU MÈDIA