Piera va descobrir aquesta correspondència mentre buidava un pis. Quan les va llegir va veure que eren de quan la seva àvia es trobava al sanatori i, durant tot l’any que va estar allà, escrivia diàriament a l’avi. Totes les cartes tenien una cosa en comú: “se sentia sola i tenia ganes de reunir-se amb la seva família”, unes frases que es repetien en tots els escrits.
Davant d’aquesta troballa, Piera va tenir clar que havia de fer alguna cosa amb elles així que va decidir escanejar les cartes per conservar la seva grafia i va augmentar la seva dimensió perquè es poguessin llegir bé. A partir d’aquí va posar les paraules en unes banderoles de diferent mida depenent de la temàtica i les va penjar en un arbre del jardí de la Casa Areny-Plandolit: “N’hi havia algunes més allargades que eren les més tristes i llavors vaig voler donar també sortida a expressions més d’esperança en uns papers més petitets que tenien frases més optimistes”, detalla.
Les banderoles estaven fetes amb paper que la mateixa artista havia fet a mà, i simbolitzaven les banderoles de pregàries nepaleses on la gent escrivia els seus desitjos i els penjaven a les muntanyes perquè s’ho endugués el vent.
Així doncs, i a través d’aquesta proposta, l’artista va ser la guanyadora del premi Ordino Jardins d’Art, una experiència que assegura que és molt bonica: “M’agrada molt participar-hi perquè és un format totalment diferent. Això de poder interactuar amb l’exterior m’agrada molt perquè dona molta llibertat i em permet fer qualsevol cosa”.
Comentaris