Respirar, observar l’entorn, concentrar-se en el present i fins i tot parlar-se a si mateix. “Tu pots, tens la capacitat, per alguna cosa ets aquí”, es repeteix quan el buit imposa més del compte. L’altura no només activa una resposta emocional, sinó que també dificulta l’equilibri perquè desapareixen bona part de les referències visuals pròximes. Per això insisteix que el ‘highline’ va molt més enllà d’atrevir-se a caminar sobre una cinta. “Hi ha molt treball mental”.
Per entendre com ha acabat aquí cal retrocedir uns quants anys i uns quants milers de quilòmetres. Castro va créixer a Xile vinculat a l’esport i especialment a la muntanya. Primer va arribar l’esquí i després l’alpinisme, l’escalada i les expedicions pels Andes, també a Bolívia. Amb poc més de vint anys ja participava en sortides d’alta muntanya i primers descensos amb esquís. També va viure accidents propers i va haver d’intervenir en rescats, experiències que, explica, van acabar marcant la seva manera d’entendre la presa de decisions i la gestió del risc.
“He fet coses molt fortes, però mai he tingut aquella sensació de dir: ‘M’he salvat per poc’”, explica. Ho atribueix a haver-se format, fet cursos, après de persones amb més experiència i, sobretot, haver entès que saber renunciar també forma part de la muntanya. Aquesta base és la que anys després traslladaria al ‘highline’.
En paral·lel, a Xile havia començat a practicar 'slackline'. Ho va fer fa uns quinze anys a Viña del Mar, mentre continuava progressant en l’esquí i l’alpinisme. Amb el temps va començar a imaginar que aquella cinta també podia arribar als mateixos entorns d’alta muntanya que ja explorava amb els esquís. Andorra apareixeria gairebé per casualitat. El 2014, mentre treballava com a instructor a Valle Nevado, va rebre una oferta per venir a treballar al Principat.
El que havia de ser una experiència laboral acabaria anant molt més enllà. “Va ser amor a primera vista”, recorda. No només per les muntanyes, sinó per la manera com es viu l’esquí i per la facilitat d’accedir a l’alta muntanya. Durant anys va combinar temporades entre Xile i Andorra fins que el 2019, després d’una expedició als Alps i de compartir experiències amb ‘highliners’ francesos, va decidir aprofundir definitivament en la disciplina.
El camí fins al ‘highline’ és progressiu. El ‘slackline’ comença amb una cinta plana situada a poca altura, habitualment entre dos arbres. Després apareixen variants com el ‘trickline’, orientat als salts i les acrobàcies, o el ‘longline’, amb distàncies cada vegada més llargues. Fins que arriba el moment de traslladar la cinta al buit. “El buit ho canvia tot”, resumeix Castro.
L’estiu passat va instal·lar una línia de 200 metres al pic de Casamanya. Aquest hivern arribaria un dels projectes que més pressió li ha generat. Coincidint amb els primers Mundials FIS de freeride de la història, celebrats a Ordino Arcalís, Castro va preparar una exhibició de 130 metres sobre la Portella del Mig, suspesa a uns 100 metres d’altura.
El procés de tot plegat, més que la imatge final sobre la cinta, acabaria donant forma a ‘TENSIÓN’. El documental no havia estat plantejat inicialment com una producció independent, sinó que l’equip va anar enregistrant la preparació, les dificultats i la càrrega emocional que envoltava l’exhibició.
El resultat ha acabat viatjant més lluny del que esperaven. I és que ‘TENSIÓN’ ha estat seleccionat oficialment pel Bansko Mountain Film Festival 2026, a Bulgària, un dels certàmens dedicats al cinema de muntanya i aventura. La peça es projectarà en la 25a edició del festival, que tindrà lloc del 18 al 22 de novembre i comptarà amb 83 films seleccionats procedents de 43 països. Castro destaca en aquest recorregut el suport d’Ordino Arcalís, amb qui ha desenvolupat diferents projectes i que, assegura, ha sabut veure en el ‘highline’ una manera de projectar una imatge vinculada a la muntanya, l’esport extrem i l’espectacularitat visual.
I encara ha quedat espai per apujar el llistó. Aquest setembre, al Pas de la Casa, va instal·lar una línia de 235 metres entre els pics de Font Negra, a 2.835 metres d’altitud i uns 150 metres per sobre del terra. El repte consistia a coordinar la travessa amb el vol d’un parapentista, Théo Reixach, que havia de passar per sota mentre Castro avançava sobre la cinta.
Després d’anys buscant noves combinacions a Andorra, Castro comença a mirar més lluny. Els Alps i les Dolomites són dos dels territoris on voldria desenvolupar futures expedicions, però hi ha un repte que sobresurt per damunt de tots: portar una línia a l’Himàlaia per sobre dels 7.000 metres i intentar establir un rècord mundial d’altitud.
No seria el seu primer contacte amb el ‘highline’ extrem en altura. Entre els reptes que ja acumula hi ha una travessa sobre el cràter del volcà Lascar, a Xile, a uns 5.600 metres, una fita que també ha contribuït a construir el camí fins al repte que ara imagina a l’Himàlaia. “Crec que tinc el nivell”, afirma.
DEIXA EL MÍNIM RASTRE
Hi ha, però, una idea que Castro intenta mantenir per molt que creixin els reptes. Defensa que el ‘highline’ ha desenvolupat una cultura molt vinculada als principis de mínim impacte. És a dir, seguir els camins existents, no obrir-ne de nous, no deixar residus, evitar sorolls innecessaris i respectar la vegetació.
És una filosofia que també condiciona la seva mirada sobre el futur de la muntanya andorrana. Per això, Castro es mostra crític amb intervencions com el mirador escènic de l’Alt de la Capa, a la Massana, i qüestiona una manera d’entendre els espais naturals basada a aprofitar-ne totes les possibilitats només perquè tècnicament es poden materialitzar.
Després de parlar de cintes entre cims, volcans, parapents i un possible rècord a l’Himàlaia, acaba tornant a la necessitat de saber frenar. “No tots els projectes que són possibles s’han de fer”, defensa. “A vegades també s’ha de saber dir: fins aquí arribo”.
Comentaris