“L’experiència està sent molt bona perquè estem aquí tot l’equip i ens ajudem els uns als altres”, explica Serni Ribera des de Samarcanda. Ho fa poc després de dinar. No és casualitat. A les tres de la tarda -hora uzbeka- comença cada jornada i pràcticament tot el dia està organitzat al voltant d’aquell moment. El vigent campió absolut d’Andorra, que va revalidar el títol tot just abans de viatjar cap a l’Àsia Central, ho defineix com una vida “bastant rutinària”.
Esmorzar sempre a una hora semblant, preparar la partida, dinar i competir. I l’endemà, tornar-hi. “És bastant monòton, diguéssim, però en un bon sentit”, assegura Ribera. Per al Mestre FIDE andorrà, mantenir aquesta estabilitat és precisament una de les claus per rendir: “Agafes confort en aquesta rutina i t’ajuda a prendre decisions correctes”. Una disciplina que deixa poc marge per fer turisme, almenys mentre toca jugar.
Júlia Muratet ho viu de manera semblant. La jugadora andorrana disputa la seva segona Olimpíada després de l’experiència de Budapest del 2024 i reconeix que la destinació generava inicialment algunes incògnites. “Quan ens van dir Uzbekistan ens semblava molt lluny. Vam pensar que potser seria una altra cultura i que ens costaria adaptar-nos”, relata. Les primeres dificultats van arribar amb les tres hores de diferència respecte d’Andorra, però l’adaptació ha estat ràpida. “La gent d’aquí és molt amable i hi ha moltíssima seguretat”.
La delegació s’allotja en un complex destinat als participants i les hores prèvies a cada ronda també evidencien fins a quin punt es viu com un equip. Cap a les deu del matí es coneixen els jugadors que disputaran els quatre taulers de cadascuna de les seleccions i comença la preparació. En comptes de fer-la cadascú pel seu compte, explica Muratet, acostumen a trobar-se al vestíbul de l’hotel amb els ordinadors. “Entre tots ens acabem ajudant. És un equip molt unit”. Després de les partides arriba el moment de desconnectar: sopar plegats, comentar la jornada i, quan es pot, sortir a caminar.
COMPARTIR SALA AMB L’ELIT MUNDIAL
Tot canvia quan entren a la sala de joc. Les Olimpíades reuneixen més de 200 països en categoria open i prop de 200 en la femenina i tots comparteixen un mateix gran recinte. “Són moltíssims equips i moltíssima gent. La sala és molt gran, té molt d’espai i tots juguem al mateix lloc”, destaca Muratet.
És aquí on la normalitat d’un torneig d’escacs deixa pas a una realitat difícil de trobar en qualsevol altra competició. “Tens l’oportunitat de veure els millors jugadors del món jugant a la mateixa sala que tu”, resumeix Ribera. I hi ha una cosa que l’ha sorprès especialment: “Veure com ells també s’equivoquen”. Els grans mestres també calculen malament, dubten i cometen errades. Per uns dies, l’elit mundial i els representants d’un país de menys de 90.000 habitants comparteixen escenari.
Muratet ho explica des d’una altra perspectiva. En algunes de les grans potències, jugadors amb un ELO molt superior al seu ni tan sols poden formar part de la selecció perquè tenen cinc compatriotes encara més forts al davant. “És gent que jo dic: té molt ELO -el sistema que medeix l’habilitat de cadascú-, té molta experiència... i no pot jugar unes Olimpíades. Per tant, és un orgull poder estar aquí”.
L’andorrana, que competeix amb la seva germana Alexandra, també destaca una inauguració que qualifica d’“increïble”. Companys amb moltes més Olimpíades a l’esquena, assegura, els han transmès que ha estat “sens dubte la millor”. A això s’hi afegeix el desplegament de seguretat que envolta l’esdeveniment, amb carrers restringits durant la nit i zones reservades exclusivament als participants.
UN MIRALL PER A LES PETITES
Per a Muratet, però, vestir els colors d’Andorra té una dimensió afegida. És WCM (Woman Candidate Master), professora de la Federació d’Escacs Valls d’Andorra i àrbitra nacional, i conviu habitualment amb els nens i nenes que comencen a descobrir aquest esport. Aquest curs començarà més tard les classes precisament per ser a Samarcanda. Quan ho explica a les seves alumnes, la resposta acostuma a repetir-se: “Uau, que xulo, a veure si algun dia nosaltres podem”.
“Això és molt gratificant”, reconeix. Muratet espera que l’actual generació femenina tingui continuïtat i considera que els escacs gaudeixen d’una situació particularment bona al Principat: “A la gran majoria d’escoles ho fan i tothom ho accepta bé com una assignatura més. És un esport que al país està molt reconegut i espero que duri molts anys”.
I, evidentment, també hi ha competició. L’equip femení va començar amb un dur 0-4 contra els Estats Units, una de les grans potències del torneig, però l’endemà va reaccionar superant Guyana per 3-1, amb victòria de la mateixa Muratet al segon tauler. En la tercera ronda, davant Colòmbia, les andorranes van tornar a trobar-se un rival superior i Muratet va aconseguir esgarrapar mig punt davant una adversària que, segons explica, tenia prop de 500 punts ELO més. L’objectiu col·lectiu passa ara per donar algun cop contra una selecció teòricament superior i acabar per damunt del lloc 99 del rànquing inicial. “Fa dos anys a Budapest ens vam quedar més avall del nostre rànquing i esperem poder estar una miqueta més amunt”, assenyala.
Ribera, en canvi, prefereix no mirar gaire la classificació. “És més important centrar-se en el procés que no pas en el resultat”, defensa. Cinc jugadors es reparteixen les quatre places de cada jornada i el resultat final depèn de tots. “L’únic que depèn de tu és esforçar-te al màxim i jugar de la forma més objectiva possible. Si tothom rendeix al seu màxim nivell, el resultat grupal acaba acompanyant”.
Comentaris