“Quan arribo al matí, primer de tot preparo el vestidor. Després vaig a la pista, munto l’aigua, les estoretes… Tot perquè els jugadors només hagin de pensar a entrenar”, explica. Els dies que l’equip s’entrena fora de la Bombonera, fins i tot Joan Plaza li demana gravar les sessions perquè el cos tècnic pugui analitzar-les. Una feina exigent que, malgrat tot, afronta amb entusiasme: “És més dur que abans, amb més hores, però sempre amb alegria. M’encanta el que faig”.
I això que el Ricardo admet que va començar sense saber gaire cosa de bàsquet. “El meu primer dia aquí no en tenia ni idea”, reconeix. Però el pas dels anys, i el contacte amb fins a sis entrenadors diferents, l’han fet créixer. “Cada any et tornes més professional. Cada entrenador té el seu estil i aprens coses noves de cadascun. Alguns són més durs, altres més propers, però tots m’han ajudat a millorar”. Els que més recorda són l’actual tècnic de l’Unicaja, Ibon Navarro, i l’entrenador del Barça, Joan Peñarroya, amb qui encara manté una relació especial. “Amb ell sempre hi havia bon rotllo, moltes bromes. Que si els tanco al vestidor, que si poso oli a la pista… Sempre un somriure. Per mi és un entrenador excel·lent”.
D’entre totes les vivències viscudes durant aquests onze anys al club, Fernandes té clar quin és el moment més emotiu: l’ascens a l’ACB un any després de caure a l’infern. “Va ser el més feliç de tots. Pujar de nou en un any… això molts equips no ho poden explicar. Ni tampoc molts encarregats de material”. Tot i això, també guarda amb afecte la participació a la Copa del Rei del famós camp enrere i la temporada en què gairebé s’arriba a la final de l’Eurocup, però res iguala aquella fita.
Més enllà del material, el Ricardo és l’encarregat de crear ambient al vestidor. “M’encanta portar-me bé amb els jugadors. Entre salutacions, rialles, música i balls, sempre hi ha un moment per animar. Alguns dels jugadors arriben a Andorra sense família, i és important que se sentin a gust, com a casa”, assenyala. És per això que ell sempre s’afegeix a la broma, i fins i tot s’atreveix a impulsar-la com, per exemple, quan va arribar a penjar cartells per tot arreu que deien ‘Es busca Juan Rubio, la Cabra’.
Aquesta temporada el vestidor respira un aire especial. “És l’any que veig l’equip més unit, més pinya. Potser perquè molts dels que han arribat encara no tenen ‘nom’, però són molt propers entre ells”, assegura, atrevint-se també amb algun pronòstic per aquesta primera volta que serà la prova de foc del nou projecte que comanda Plaza: “Crec que podem arribar a la Copa. L’ambient al vestidor compta molt”, confia ple d’optimisme en unes declaracions fetes abans de l’inici de lliga.
La seva tasca tampoc deixa marge a l’error. “Aquí t’exigeix tot. Si falta una samarreta o una ampolla d’aigua, ja tens un problema. Has de tenir-ho tot llest: el material dels jugadors, la pista, fins i tot les coses dels àrbitres. És una responsabilitat enorme, però m’omple molt”. També hi ha un component de comunitat. Fernandes sovint parla amb aficionats o amics després dels partits. “Surto del pavelló i la gent em saluda. Llavors penso: ‘he complert amb la vida’. Vaig ser un nen trapella, però ara em sento molt valorat i orgullós. Molta gent voldria estar al meu lloc, i jo li dono molt valor”.
TEST PERSONAL
Si hagués de triar un jugador favorit, no dubta en escollir l’últim botxí dels tricolors: Gio Shermadini. “És com un germà. Encara quedem per anar a menjar junts quan juga contra nosaltres amb el Tenerife”. Dels vestidors en els quals ha format part, recorda com el més bromista a Shannon Evans, el DJ encarregat de posar música és Stan Okoye i el talent més intel·ligent l’assigna a Jean Montero. També confessa que hi ha equips on mai aniria: “A Lleida no. No sé per què, però no m’agrada”.
El bàsquet, però, no és l’únic esport a la seva vida. Recentment ha començat a practicar boxa, influenciat per alguns companys com Chumi Ortega, fill d’un excampió d’Espanya de boxa, que també va participar en dues Olimpíades. Tot i així, el seu futur el veu clar: “Jo vull jubilar-me aquí. Aquí està la meva vida i la meva família. El bàsquet m’encanta i el meu fill ja juga amb les categories inferiors. M’il·lusiona veure’l a la pista”, explica.
Quan se li pregunta com li agradaria ser recordat, Ricardo s’emociona. “M’agradaria que es recordés l’alegria que he portat al vestidor. Que pensin en mi com una bona persona i un bon treballador. Això és el més important”. Ell, que va començar com “un nen dolent”, ha trobat en el MoraBanc Andorra no només una feina, sinó un lloc on créixer, estimar i ser estimat. Una figura discreta a la pista, però essencial dins i fora del vestidor.
Comentaris (1)