Darrerament, he pogut sentir algun discurs, per part d’alguna figura política andorrana, que assegura la no existència, en l’actualitat, de polítiques de dreta o polítiques d’esquerra.

En les línies següents intentaré defensar als “zurdos” i “wokes”, com els agrada anomenar-nos als que no ho són o no s’hi senten, i deixaré ben clar què l’esquerra “no està malalta”, únicament ho estan els que ens analitzen sota un diagnòstic equivocat, els “based”.

Fer política d’esquerres és, abans de tot, un acte de coherència moral. No es tracta únicament de portar una etiqueta o de seguir un dogma ideològic; és un compromís amb la dignitat humana, amb la igualtat real i amb la convicció que cap persona ha de quedar enrere. En temps de soroll mediàtic i d’estratègies populistes (difícil no caure-hi) defensar els valors de l’esquerra és també una forma de resistència davant el menyspreu sistemàtic que la dreta acostuma a dirigir a la classe treballadora i als col·lectius més vulnerables i, aquesta resistència, en moltes ocasions, és un mecanisme d’anàlisi abans de prendre cap decisió.

El discurs conservador “based”, avui, s’ha especialitzat a disfressar el privilegi de “llibertat individual” i el classisme de “mèrit personal”, meritocràcia què no existeix perquè no partim de la tinença dels mateixos drets i privilegis, no ens enganyem. Però rere aquest discurs hi ha el mateix missatge de sempre: si no tens èxit és culpa teva, si ets pobre és perquè no t’has esforçat prou o per què un més pobre que tu no et deixa avançar, si reclames drets és perquè ets un “victimista”, si reivindiques drets vulnerats ets un “woke” És un relat que culpabilitza els dèbils i blanqueja els poderosos. Davant d’això, l’esquerra té el deure d’alçar la veu, i no amb dogmes ni semàntica interpretable, sinó amb arguments, per recordar que la justícia social no és una concessió, sinó un dret.

“Parlar d’igualtat o de drets socials no és fer servir un llenguatge ‘progre’, sinó reivindicar valors que defineixen el sentit mateix de la convivència democràtica”

El fet d’actuar com a individus crítics, de no callar davant la injustícia, és una forma essencial de fer política. No cal ocupar un escó per exercir la ciutadania: cada vegada que denunciem una desigualtat, que defensem una opinió impopular o que ens solidaritzem amb qui pateix, estem fent política d’esquerres. Aquesta actitud connecta directament amb la llibertat d’expressió, no com a privilegi dels qui tenen altaveus mediàtics, sinó com a eina de defensa col·lectiva. Quan la dreta acusa de “radicals” aquells que denuncien el racisme, el masclisme o l’homofòbia, el que realment busca és silenciar la dissidència i mantenir l’statu quo.

Un exemple clar el trobem en la lluita pels drets humans davant el genocidi del poble palestí. Denunciar la vulneració constant de drets fonamentals, la mort de milers d’innocents i la impunitat amb què actuen els estats i les potències és un acte de justícia, no de propaganda. Tanmateix, gran part de la dreta, i fins i tot certs sectors que es diuen “de centre”, acusen aquesta denúncia de ser “ideològica” o “antipatriòtica”. Aquesta reacció demostra fins a quin punt la defensa dels drets humans ha estat desposseïda del seu valor ètic per ser utilitzada com a eina política. Però per a l’esquerra, la solidaritat no és una moda ni un eslògan: és una obligació moral.

Per això cal dir-ho clar: no tot el que defensa l’esquerra és semàntica. No és una qüestió de paraules, sinó de fons, d’ètica i d’humanitat. Parlar d’igualtat o de drets socials no és fer servir un llenguatge “progre”, sinó reivindicar valors que defineixen el sentit mateix de la convivència democràtica.

En aquest context, la paraula “wokisme” ha mutat en una apropiació d’aquest terme per part de la dreta social (a simple vista, antagònic) i política per ridiculitzar la consciència social. Un mot prefabricat per desvirtuar la lluita global per la igualtat i per fer passar la sensibilitat com a debilitat. Però defensar els drets humans, la diversitat i la dignitat no és ser “massa sensible”: és ser humà, és despertar. Els “based” de la dreta ni són conscients de l’opressió i la injustícia o, si ho són, prenen com a estratègia anomenar-nos “woke” a aquells que sí que en som conscients i lluitem, individualment o col·lectivament per aquesta consciència social i de classe, mentre es creuen el discurs de la dreta elitista. Una llàstima…

En definitiva, fer política d’esquerres avui vol dir mantenir viva la flama de la crítica, reivindicar la llibertat d’expressió com a instrument de justícia i no com a escut dels poderosos, i actuar com a individus i com a col·lectiu per trencar el silenci que l’ordre establert imposa. Davant la burla, la indiferència i el cinisme, la resposta ha de ser clara: no callarem, no callaré. Soc “woke”, prepareu la consciència els “based” i despertem-nos.