Hi havia una vegada Internet, no el d'avui sinó el Web 1.0, un Far West digital fascinant i rústic. L’Internet de la curiositat, el de les pàgines amb fons negre i lletres verdes, el dels fòrums amb debats acalorats fins a la matinada. Era un caos gloriós, democràtic i una mica ingenu, molt lent i requeria una paciència de sant per carregar una sola imatge, però profundament humà.

Després va arribar el Web 2.0 ens vam creure l'emancipació. Nosaltres érem els creadors del contingut en wikis, xarxes socials i molts altres, comentaris a tot arreu. Internet esdevenia “la intel·ligència col·lectiva”, deien. Potser tenien raó, però al darrere d'aquella festa participativa s'hi amagava un model de negoci brutalment senzill, el de la retenció de la teva atenció en les pàgines, la venda de publicitat i vam descobrir ràpidament que amb la gratuïtat, el producte ets tu.

Avui estem iniciant una nova etapa que podem anomenar Zero Internet o sense embuts, la mort del clic. Una etapa on ja no naveguem, on tan sols dialoguem amb assistents de veu, xabots i agents d’intel·ligència artificial (IA) que ens ofereixen tota la informació sol·licitada, sense la necessitat de fer cap clic. T'estalvien la molèstia d'explorar, per donar-te el resultat directament, mastegat, digerit, empaquetat en una sola resposta.

Navegar per internet significa, literalment, triar un rumb. Tecleges un URL, fas una cerca, segueixes un enllaç, t'endinses en un territori desconegut. Pots perdre't, descobrir, sorprendre't. ’Surfing the web’ és una metàfora real, on et pots ofegar en un oceà escollit d’informació. Avui l'oceà és el d'uns quants, ells decideixen quines onades veus i quines pots surfejar.

El problema no és la comoditat. El problema és el que es perd en aquest procés, la possibilitat de llegir tot allò que no esperaves trobar, pot ser alguna cosa millor que el que buscaves.

Però atenció, no ens enganyem pensant que tot això ha començat amb la IA generativa. Les xarxes socials ja fa anys que ens ho fan amb una eficàcia que hauria de posar-nos els pèls de punta.

Facebook, Instagram, TikTok, X totes funcionen sobre el mateix principi. L'algoritme no et mostra el que han publicat les persones que segueixes per ordre cronològic —això seria massa fàcil, massa honest. T'ensenya el que ell ha decidit que et farà quedar més temps enganxat a la pantalla, evidentment venen publicitat. I com que et coneix millor que tu (això creu), sap el que t’enganxa, l'emoció intensa, la indignació, la por, la confirmació de les teves creences, l'escàndol.

El resultat és una distopia de la realitat en temps real. Dos usuaris de la mateixa plataforma, vivint a la mateixa escala, poden tenir visions del món radicalment oposades i incompatibles —cadascun absolutament convençut que la seva és l'objectiva— simplement perquè l'algoritme els ha alimentat amb universos informatius completament diferents. No és una exageració metafòrica, és el que l'antiga empleada de Facebook Frances Haugen va descriure davant el Senat dels Estats Units el 2021, amb documents en mà. L'empresa sabia que el seu algoritme amplificava el contingut polaritzador i van decidir que valia la pena pel negoci.

TikTok ha dut aquesta lògica a l'extrem. El seu algoritme és tan precís, tan capaç d'identificar els teus punts febles emocionals en qüestió de minuts, que alguns investigadors el comparen amb una forma d'hipnosi industrial. No necessites seguir ningú, la màquina t'assigna una realitat a mida des del primer segon. Joves de tot el món passen hores en un flux continu de vídeos que els confirma, entretén i adorm el pensament crític simultàniament. Darrere d'aquesta màquina hi ha ByteDance, una empresa amb seu a Pequín i relacions amb l'Estat xinès que mai no han estat clarificades del tot.

Durant segles, la llibertat de premsa va lluitar contra un enemic conegut, el poder polític i econòmic que volia controlar quines idees circulaven, censura autoritària, propaganda, monopolis mediàtics identificàvem el problema i els podíem combatre.

Els algoritmes de les xarxes socials no censuren com ho feien els règims totalitaris amb prohibicions explícites i llistes negres. Ho fa d'una manera molt més subtil i per això molt més perillosa deixant que certes veus es facin virals i condemnant altres a la invisibilitat.

Avui el ‘gatekeeper’ de la informació que podem llegir no té cara. No és un editor amb interessos, ni un ministre amb por. És un model computacional entrenat amb dades que ningú ha votat, optimitzat per a objectius que ningú ha debatut públicament, que decideix —sense consciència ni “mala fe”, que és el més inquietant— quines idees t’arriben i en quin ordre.

Els algoritmes de les xarxes socials no censuren com ho feien els règims totalitaris amb prohibicions explícites i llistes negres. Ho fa d'una manera molt més subtil i per això molt més perillosa deixant que certes veus es facin virals i condemnant altres a la invisibilitat. Un periodista independent que publica una investigació rigorosa sobre corrupció pot tenir deu vegades menys abast que un ‘influencer’ que penja un vídeo d'indignació fàcil. No és una casualitat, és el disseny del sistema, i tots tenim al cap molts exemples.

La IA generativa hereta i amplifica aquesta lògica. Quan li preguntes a un assistent d’IA per la situació política de tal o tal país, et donarà una resposta coherent, ben redactada, aparentment equilibrada. Segurament, satisfet tancaràs la pantalla amb la sensació d'haver-te informat. Però no has llegit el periodista local que viu aquell conflicte. No has vist el vídeo d'aquell activista que l'algoritme ha considerat "no verificat". No has topat amb l'article d'opinió que et posaria el cor a la gola i et faria reconsiderar les teves certeses. La controvèrsia s'aplana, el marge es margina i l'heterodòxia desapareix. El pitjor és que ho fa sense que te’n puguis adonar, perquè la resposta sembla completa, suficient i neutral.

Hi ha una trampa cognitiva que els psicòlegs anomenen "il·lusió de coneixement", és la sensació de saber alguna cosa quan en realitat simplement has rebut un resum. L'era del Zero Internet la potencia de manera exponencial.

La llibertat d'informació no és només el dret a accedir a les notícies. És el dret a trobar allò que no cercaves, a llegir allò amb què no estàs d'acord, a perdre't en un debat. Sense clics, sense navegació, sense la possibilitat de l'error i la sorpresa, aquesta llibertat s'evapora.

Aquí és on cal ser valents i dir el que massa vegades s'eludeix en els debats tecnològics polits i acadèmics, les empreses que controlen aquests algoritmes tenen un poder sobre l'opinió pública que cap institució democràtica de la història havia tingut mai. Algunes empreses i propietaris d’aquests algoritmes han demostrat, sense dissimular, que no tenen inconvenient en usar-los per als seus propis fins ideològics i empresarials.

No cal creure en cap teoria de la conspiració per veure el problema. No fa falta imaginar reunions secretes ni plans coordinats per dominar el món. N'hi ha prou amb entendre la lògica estructural del capitalisme de plataformes, aquestes empreses maximitzen el benefici captant atenció, i per captar l’atenció necessiten el control sobre el flux d'informació. El control del pensament no és un efecte secundari indesitjat del model de negoci, en molts aspectes, és el model de negoci.

I les xifres ho confirmen. El mercat publicitari digital —que finança tot aquest sistema— mou prop d'un bilió de dòlars anuals a escala global. Cada vegada que un usuari clica en un anunci perquè l'algoritme l'ha predisposat emocionalment a fer-ho, algú cobra, si l'usuari passi deu minuts més a la plataforma, els ingressos publicitaris augmenten.

Una pregunta que rarament ens fem, amb quines dades s'entrenen els models d’IA que filtren la realitat?

Les dades no són neutres, reflecteixen els biaixos de qui les ha generat, de qui les ha seleccionat, de qui ha decidit quines veus mereixien ser indexades i quines no. Si internet ja era un espai desigual —on les veus del Nord global parlaven més fort que les del Sud, on l'anglès dominava sobre les altres llengües, on el capital determinava la visibilitat— la IA hereta i amplifica aquesta desigualtat, hi afegeix una capa de legitimació “si ho diu la màquina, sembla objectiu”.

Aquest és un nou sistema de doble filtre —on les xarxes socials trien la realitat i la IA la resumeix— crea una visió del món doblement simplificada i invisible, ja no és una simple bombolla sinó una arquitectura invisible de control distribuït i automàtic sobre el nostre coneixement i pensament. 

La IA i els algoritmes són intermediaris universals de la informació, tot i que pot semblar neutral i benintencionada, actuen amb la mateixa subjectivitat política que un humà però de manera opaca. Aquest és un nou sistema de doble filtre —on les xarxes socials trien la realitat i la IA la resumeix— crea una visió del món doblement simplificada i invisible, ja no és una simple bombolla sinó una arquitectura invisible de control distribuït i automàtic sobre el nostre coneixement i pensament. No pots saber amb quin criteri han pres les decisions que han pres. Els seus budells estan protegits per patents i per la convenientíssima complexitat tècnica que fa que la majoria dels reguladors ni s'hi acostin.

Escriure tot això no és un exercici de nostàlgia ni un crit contra la tecnologia. Ans al contrari, és una crida a la consciència sobre el que estem construint i el que estem abandonant, al pensament crític sobre la informació que ens ofereix totes aquestes eines tecnològiques, com podem ser crítics amb el que llegim a la premsa o veiem per la televisió.

Caldria regular amb valentia, no els tímids codis de conducta voluntaris que les grans plataformes signen amb un somriure i incompleixen amb tranquil·litat. Regulació real, amb una transparència obligatòria dels algoritmes, auditories independents, separació entre poder de plataforma i poder mediàtic.

Caldria exigir el dret a no ser perfilat per usar les eines digitals sense que cada moviment alimenti el sistema que ens condiciona. Caldria ensenyar als nens —i als adults— que la comoditat informativa té un cost, i que de vegades val la pena buscar, llegir lentament, equivocar-se de pàgina.

I caldria, sobretot, no renunciar al clic.

En un món on les plataformes volen estalviar-te tots els moviments —perquè cada moviment que t'estalvien és un moviment que controlen ells—, el clic és gairebé un acte voluntari de resistència i rebel·lia.

Fes-ne molts, i si pot ser en les pàgines que l'algoritme no t'hagi recomanat.