La distinció entre un “poble amb bandera” i un “país” és una qüestió de fons. Quan contraposo aquests dos termes, contraposo dues maneres de veure i d’entendre Andorra. En un moment de calma política, just abans d’unes eleccions que poden marcar el futur del país, crec que és necessari reflexionar sobre quina Andorra volem.

Per això, fa falta entendre d’on venim i què tenim per saber on anem i què volem. Quan parlo de “poble amb bandera”, no poso en qüestió la sobirania ni la condició d’Estat d’Andorra. En canvi, sí que qüestiono si la nostra manera de comportar-nos com a societat és sempre la més adequada per a un país. Per mi, un “poble amb bandera” es caracteritza per una manca d’ambició política i econòmica, sovint sota el pretext que “abans es vivia millor”. Aquesta manera de sobreviure en l’àmbit de la política nacional i internacional, també tendeix a criminalitzar el creixement d’Andorra, creixement que, malgrat que pugui ser criticat i que hagi de continuar esdevenint més sostenible i socialment responsable, és el que ens ha permès desenvolupar-nos econòmica i socialment. En canvi, un país és una societat que utilitza totes les eines d’un Estat consolidat per desenvolupar un projecte amb ambició, sense ignorar les dificultats del dia a dia, amb una societat conscient dels reptes polítics i econòmics d’un període determinat.

Avui dia, els poders de l’Estat i l’Autoritat Judicial són cada cop més sòlids i dignes de la confiança de la ciutadania. Ara bé, no ens hem d’enganyar i hem d’entendre que aquesta consolidació dels darrers anys ha vingut de la mà d’un partit amb visió de país, gràcies a persones que han deixat enrere aquest conformisme identitari arrelat, i han volgut marcar els seus mandats i legislatures amb un rigor institucional.

Tenint en compte aquestes diferències estructurals, s’ha d’exigir coherència política i social, i acceptar que Andorra ja va començar, amb la Constitució de 1993, la seva transició cap a un país modern. Aquesta nova etapa es caracteritza per la construcció d’institucions modernes i, si més no, per la seva progressiva professionalització. Avui dia, els poders de l’Estat i l’Autoritat Judicial són cada cop més sòlids i dignes de la confiança de la ciutadania. Ara bé, no ens hem d’enganyar i hem d’entendre que aquesta consolidació dels darrers anys ha vingut de la mà d’un partit amb visió de país, gràcies a persones que han deixat enrere aquest conformisme identitari arrelat, i han volgut marcar els seus mandats i legislatures amb un rigor institucional.

Així doncs, aquestes dones i aquests homes d’Estat que han treballat pel bé del país han aconseguit que avui tinguem un Executiu competent, sota el lideratge de Xavier Espot, qui ha donat veu a Andorra internacionalment i ha permès al país i als seus ciutadans accedir a noves oportunitats econòmiques. Políticament, Andorra avui avança més i millor gràcies a una Sindicatura activa i ambiciosa, que actua amb el rigor institucional propi dels grans països i demostra que aquest rigor no sempre depèn de les dimensions d’un Estat.

Tot i aquests avenços, és evident que sempre hi ha marge per fer-ho millor i que, en certs casos, s’hauria pogut actuar d’una altra manera. No obstant això, hem de ser coherents i entendre per què s’ha actuat d’una manera o d’una altra. Això ens exigeix curiositat per l’actualitat i per la situació del nostre país i, alhora, un esperit crític vital que ens permeti fugir dels discursos populistes que es desenvolupen en aquesta primera meitat del segle XXI.

A partir d’aquí, la qüestió ja no és només com actuem, sinó també què volem construir. “Fer país”, significa entendre que la llengua, la cultura, les institucions i el sentiment de pertinença són elements d’un mateix projecte col·lectiu. Així mateix, hem d’entendre que, per “fer país”, fa falta ser nació, i que una nació es construeix entorn d’una llengua i d’un tradicionalisme modern que ha de ser respectat i que generi, sobretot entre els joves, un sentiment de pertinença. Però el simple fet de voler créixer no ha d’implicar la dilució de la nostra identitat, que avui ja considero prou fràgil. Al contrari, hem de desenvolupar-nos entorn a la llengua catalana i créixer per ser capaços de preservar el que és intrínsecament nostre; hem de progressar pel bé de la societat, mantenint el que ja funciona bé, modificant el que es podria fer millor i protegint-nos del que ens pot fer mal.

Finalment, considero que, en aquest camí d’esforços continus motivats per la idea de “fer país”, els joves tenim un paper essencial. Hem de ser responsables amb el nostre futur, voler treballar, ser ambiciosos i aprofitar les oportunitats que l’entorn andorrà ens ofereix. Així doncs, cada jove pot, en l’àmbit que més li agradi, participar en la construcció d’una societat responsable i coherent i, al mateix temps, progressar gràcies a la seva feina i al seu esforç.

Des d’aquest punt de vista, potser massa idealista, però ambiciós i coherent, crec que les pròximes eleccions seran decisives per al futur d’Andorra. Exigiran al partit que ha marcat el desenvolupament del país mantenir el seu professionalisme i la seva ambició. Alhora, considero que una part de l’oposició ofereix un discurs massa sovint basat en la confrontació i en el rebuig a polítiques i acords essencials per al desenvolupament d’Andorra, sovint sense presentar una alternativa prou plausible.

Així doncs, en les pròximes eleccions no només haurem d’escollir qui governa, sinó també quina Andorra volem. Ens haurem de preguntar si l’egoisme de tornar a la comoditat d’un “poble amb bandera” és èticament responsable envers el nostre futur com a joves i si aquest model és realment sostenible, obert i capaç de preservar el nostre model de vida, o si, malgrat exigir-nos més compromís, més responsabilitat i més visió, hem de continuar lluitant per construir un país consolidat al voltant de la llengua catalana, del nostre territori, de les nostres institucions i d’un projecte compartit.

I vostès que prefereixen? Jo ho tinc clar; Jo vull un País.