La plaga de les versions acústiques dels grans èxits del rock i de la música pop ens persegueix per tot arreu. A l’ascensor, a la sala d’espera del dentista o mentre, amb el telèfon a la mà, esperes a ser transferit i quan això arriba ja estàs narcotitzat o que hagis optat per intentar contactar amb el teu interlocutor amb un colom missatger.
En breu tindrem la primera víctima d’aquestes cançons ensucrades, una hiperglucèmia auditiva ja que entre les principals difusores de les versions empalagoses hi ha l’Annie B. Sweet, popular per transformar el genial ‘Take to me’ d’A-Ha en la sintonia d’un anunci de McDonald’s. El verí acústic s’està propagant amb el seu suavitzant que perfuma la nostra rutina. És un gènere omnipresent i omnívor; qualsevol cançó li va bé per practicar la seva cirurgia correctora ja sigui a l’estil Frankenstein o al de Demi Moore, a ‘La substància’.
“Hi ha gent que es perd, com un padrí, un dissabte a la tarda a Ikea”
El resultat és que hi ha gent que es perd, com un padrí, un dissabte a la tarda a Ikea i que es pensa que ‘Umbrella’ de Rihanna és obra d’aquella nena, amb aspecte de monja ursulina, que ha maltractat la cançó a Youtube. O que Kate Perry és una innocent assistent a reunions dels testimonis de Jehovà. Les versions acústiques queden bé a tot arreu, és la universalització del concepte Café del Mar i el seu ‘chill out’.
A les xarxes és fàcil trobar persones que amb una guitarra a la mà que es presenta així: “Hola, soc Ricardo i faig les millors versions acústiques.” Alerta, perill!. Però no és l’única amenaça. Hi ha la dels publicistes en els anuncis de ràdio o de televisió.
És cert que també hi ha bones versions acústiques però són poques en aquest submón dominat per youtubers, aficionats o compositors frustrats o espavilats que recorren a la intel·ligència artificial. O per aquells o aquelles que s’autoanomenen cantants. Carla Bruni va agafar una guitarra i va destrossar una cançó d’AC/DC. Era ‘Highway to hell’. L’únic positiu de l’experiència és que, entre l’auditori, hi havia José María Aznar i la seva dona Ana Botella.