Fa un parell o tres de dies es publicava en un mitjà d’aquest país un article d’opinió, firmat per un periodista, ridiculitzant el llenguatge inclusiu i la seva defensa per part de la consellera d’igualtat i feminismes de la Generalitat de Catalunya, la catedràtica d’universitat Tània Verge. En aquest, l’autor venia a dir que el llenguatge inclusiu li provocava “un atac d’urticària” que no podia calmar “ni el tub del Fenistil sencer”. Arran de la voluntat creixent d’individus i d’institucions d’incorporar el llenguatge inclusiu, molta gent ha tingut sobtats atacs d’aquesta urticària lingüística.

“Tenim indicis que el gènere gramatical afecta la nostra interpretació del món i les dinàmiques de gènere; un estudi recent, publicat a ‘Nature’ evidencia que l’ús del masculí genèric afecta negativament el rendiment de les dones en els àmbits científics”

La majoria de persones que es resisteixen al llenguatge inclusiu ho fa dient que aquest suposa una falsa necessitat. Alguns opinen que el llenguatge és quelcom neutral que no té res a veure amb les desigualtats socials, siguin de gènere, de raça o de qualsevol altre tipus. D’altres pensen que, encara que això fos així, hem arribat a un punt d’igualtat social molt avançat i que, simplement, no n’hi ha per tant. A aquestes posicions s’hi suma la de qui defensa que cal preservar la llengua, en aquest cas la catalana, de distorsions i malformacions al servei de la correcció política.

Però el cert és que el llenguatge, incloent-hi la llengua catalana, no és estèril a les desigualtats socials i a les discriminacions. El llenguatge no només ens permet expressar el nostre pensament, sinó que, en la mesura que només podem pensar a través del llenguatge, també acaba determinant com i què pensem. Ja fa dècades que la investigació científica ens indica que els biaixos implícits del llenguatge, aquells no conscients, determinen què pensem i com actuem. Per tant, com tractem els altres i com els altres ens tracten a nosaltres. Així per exemple, tenim indicis que el gènere gramatical sí que afecta la nostra interpretació del món i les nostres dinàmiques de gènere. Aquest és el cas d’un estudi recent, publicat a ‘Nature’ que evidencia que l’ús del masculí genèric afecta negativament el rendiment de les dones en els àmbits científics.

És especialment rellevant considerar l’impacte del llenguatge en la vida de les persones d’identitat no binària. Si no, podem acabar ridiculitzant públicament, com es fa en l’article a què em refereixo al principi, els intents d’adaptar el llenguatge per incloure les necessitats d’aquest col·lectiu. Perquè això del ‘totis’ en contra de ‘tots’ o ‘totes’ pot fer molta gràcia, però no fa gens de gràcia que la prevalença de desordres psiquiàtrics, com la depressió o l’ansietat, entre les persones no binàries sigui altíssima, a causa d’una societat que es resisteix a validar la seva identitat de gènere. En aquest cas, l’adopció del llenguatge inclusiu no és un caprici, com a molta gent li continua semblant, sinó una mesura que reconeix les conseqüències del llenguatge en la qualitat de vida i la salut mental en les persones no binàries. Si l’addició de la ‘i’ és la solució més adequada al binarisme que pressuposa la nostra llengua és quelcom que admet discrepàncies. Ara bé, potser cal que el debat sobre aquest tema es faci des de la profunditat i el respecte que es mereix. O no?

“Convindria recordar que el llenguatge, com qualsevol sistema normatiu, té una naturalesa conflictiva, perquè intenta desesperadament capturar una realitat social que canvia a poc a poc, però constantment”

La necessitat del llenguatge inclusiu no se circumscriu, però, a la realitat del gènere, sinó que també a altres casuístiques, com poden ser la raça, l’edat, l’orientació sexual o la religió. Per exemple, hi ha estudis que suggereixen que l’ús de llenguatge inclusiu millora el rendiment de les persones que treballen en empreses multiculturals i afavoreix el diàleg interreligiós. Simplement, el seu propòsit és adaptar la forma com ens expressem per evitar qualsevol mena de biaix discriminatori.

Per això potser convindria recordar que el llenguatge, com qualsevol sistema normatiu, té una naturalesa conflictiva, perquè intenta desesperadament capturar una realitat social que canvia a poc a poc, però constantment. Així com és necessari reconèixer unes normes comunes del llenguatge, i respectar-les, també és necessari prestar atenció a aquells canvis que són legítims i oportuns, sense caure en el conservadorisme lingüístic d’aquells que afirmen que amb el masculí genèric ja en tenim prou o que el llenguatge inclusiu acabarà matant el català.

Perquè potser la cura a la urticària que provoca el llenguatge inclusiu no és “el tub del Fenistil sencer”, sinó adreçar el tema amb educació, per entendre millor el món, amb compassió, per entendre millor les persones, i, sobretot, amb obertura de mires, per entendre millor les coses que no fem prou bé i que hauríem de canviar.