“Cuanto más siniestros son los deseos de un político, más pomposa, en general, se vuelve la nobleza de su lenguaje”. (Aldous Huxley).
Sin lugar a dudas el discurso de ayer, Dia de la Constitució, fue un buen intento del Síndic General para acabar de despistar al personal. Incluso por un momento he de confesar que hasta a mí me tuvo engañado, pero no. Decía Friedrich Wilhelm Nietzsche "lo que me preocupa no es que me hayas mentido, sino que, de ahora en adelante, ya no podré creer en ti", y eso es lo que me pasa con todos ustedes. Soy incapaz de creerles.
Hablaba usted de ser más autoexigentes, "Els polítics, en primer lloc. Més enllà de les lleis, la nostra conducta ha de complir amb uns paràmetres d’ètica que són els que els ciutadans esperen de nosaltres. I quan es traspassa el límit de la legalitat, la Justícia ha de respondre amb celeritat i amb la independència i la imparcialitat que se li suposen i se li exigeixen. Perquè ni és bona la judicialització de la política, ni menys encara, la politització de la justícia. Aquest és l’Estat de Dret que emana de la Constitució, que estableix la separació de poders i que vetlla, des de l’imperi de la llei, des del principi que la llei és igual per tots, perquè no s’imposi el més fort, el més poderós, o el que de més mitjans disposi", y lo tiene que hacer porque no le queda más remedio que hablar en estos términos cuando ya han salido tantos y tantos casos que ponen en duda la conducta de alguno de los suyos. Casos como los de Cinca, Mateu, Alcobé y Martí, no hacen sino ensuciar el buen nombre del político. Martí, en referencia al caso Gil, decía que: "si les coses s’han fet malament, que no soc ningú per jutjar-lo, doncs tot el pes de la llei ha de caure". (Esperemos que la Ley caiga con todo su peso encima de todos aquellos que hayan hecho las cosas mal, y cuando digo todos aquellos espero que sean ¡¡TODOS!!).
Hablaba también de solidaridad y seny. Solidaridad porque "ningú no és una illa, complet en ell mateix. Cada home és un bocí del continent, una part del tot; si el mar se n'emporta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia casa. La mort de qualsevol home m'afebleix perquè estic lligat a la humanitat. Per això mai preguntis per qui toquen les campanes: toquen per tu", y seny "perquè la raó s’imposi en la governança dels països. Més que mai ens cal diàleg, que implica expressar-nos, però sobretot saber escoltar. Saber escoltar el lament dels ciutadans deixats de banda per unes elits polítiques còmodament instal·lades".
El mismo seny que faltó cuando en su discurso del Dia de la Constitució del año 2.015 usted mismo dijo: "Acollim amb els braços oberts aquells que vulguin treballar des d’Andorra i per Andorra, rebutgem però els comediants i els oportunistes, els qui arriben no per servir, sinó per servir-se del nostre país. Si sabem deixar de costat l’afany egoista quan aquest malmet l’interès general, si sabem entendre que en un país tan petit com el nostre els actes irresponsables dels uns poden malbaratar el bon nom i el benestar de tota la població i posar en entredit la sobirania i la continuïtat d’un estat molts cops centenari, segur que ens en sortirem". En aquel entonces ustedes no solamente no quisieron escuchar a las voces divergentes, sino que las estigmatizaron.
Y no tuvieron bastante con estigmatizarlas sino que en su discurso del Dia de la Constitució de 2.016, se permitió decir lo siguiente: "Un any en què clients i treballadors d’una entitat bancària ho han passat molt malament i, malgrat tot, han sabut mantenir un civisme i un capteniment encomiables. Vagi des d’aquí el meu més sincer reconeixement. Un any en què la confiança en el nostre país i el bon nom d’Andorra s’han vist sovint en entredit. Un any en el que, com en totes les situacions límit, s’ha evidenciat el millor i el pitjor de la condició humana. Un any de valentia i coratge, i un any també de grans decepcions, en el que moltes màscares hauran caigut. Perquè hi ha moments singulars en la vida en què un, per bé i per mal, es juga definitivament qui és. Un any, doncs, en el que haurem après molt. Al llarg d’aquests mesos, he vist moltes persones patir pel que havia succeït i voler, des del primer moment, ser part de la solució. D’altres, han optat per una altra via. Ja en els moments inicials, quan buscàvem la millor sortida, o en el transcurs de l’any, conforme hem anat coneixent més els fets. Alguns fins i tot, a imatge dels protagonistes d’El pèndol de Foucault, del recentment traspassat Umberto Eco, han inventat una realitat paral·lela de natura conspiradora, degudament alimentada des de les xarxes socials, les mateixes xarxes que l’autor d’El nom de la rosa qüestiona amb l’esperit crític que sovint ens falta. Confio que la justícia, més aviat que tard, acabarà posant tothom al seu lloc".
Aplaudo lo que usted ayer, por fin, dijo: "No es tracta d’abraçar cap pensament únic. Oblidem-nos d’estèrils i repetitius debats de bons i dolents. Ben al contrari. Ajuntem esforços, sumem. Es tracta de contrastar criteris, opinions i coneixements diversos en favor de l’interès general i pel bé comú", pero llega tarde, muy tarde, y a estas alturas de la película no le puedo creer.
Por último, una pequeña correción puesto que la cita que usted menciona, "Vivim temps on el vell ja no serveix i el nou encara no ha arribat", es de Berttolt Brecht y la correcta es: "la crisis se produce cuando lo viejo no acaba de morir y cuando lo nuevo no acaba de nacer".
“El amor ahuyenta el miedo y, recíprocamente el miedo ahuyenta al amor. Y no sólo al amor el miedo expulsa; también a la inteligencia, la bondad, todo pensamiento de belleza y verdad, y sólo queda la desesperación muda; y al final, el miedo llega a expulsar del hombre la humanidad misma”. (Aldous Huxley).
Intenten ser felices.
Comentaris