Fa pocs dies, aquest mateix mitjà explicava que la propera torre del Clot d’Emprivat, dinou plantes i vint-i-dos pisos, s’alçarà just damunt de l’actual parc infantil que fa de mirador de Caldea. La imatge és potent: allà on avui hi juguen nens, demà hi haurà una nova peça d’un skyline de luxe pensat sobretot per a qui pot pagar gairebé un milió d’euros per un apartament.

La notícia coincideix amb una altra dada incòmoda: el preu mitjà del metre quadrat de venda a Andorra ja frega els 4.500 euros, amb pujades que molts consideren insostenibles, mentre cada cop més residents queden fora del mercat. En aquest context, el país es ven al món com un refugi segur per al capital immobiliari, però esquiva una pregunta clau: què passa quan aquest “refugi” són torres de 15 i 20 plantes en un territori sísmic i amb serveis d’emergència pensats per a una altra escala?

En altres països ja s’ha vist què passa quan es combina especulació, normativa tova i negligència: edificis que no només perden valor, cauen. Després del terratrèmol venen les víctimes, les condemnes penals i, finalment, la ruïna per als qui hi havien posat els estalvis. No cal exagerar per entendre el missatge: si el risc estructural i d’incendi està mal gestionat, el risc financer explota tard o d’hora.

Andorra no és el Japó, però tampoc és un desert sísmic. Som en una zona de sismicitat moderada, amb estacions de mesura pròpies i, des de fa poc, un Observatori del Risc Sísmic amb la web terratremols.ad, on es veuen en temps real les vibracions del país. Sobre el paper, és una bona notícia. El dubte és què en fem, d’aquestes dades, mentre aixequen torres pensades bàsicament per a inversors que busquen rendiment ràpid i blindatge fiscal.

La incomoditat creix quan recordem que l’ens que gestiona aquest risc, Andorra Recerca + Innovació, depèn directament del mateix Govern que impulsa el relat d’un “Andorra segura per invertir-hi” i que aprova els plans urbanístics que permeten aquestes torres. Si qui hauria d’aixecar la mà d’alarma és el mateix que ven el producte, la línia entre prevenció real i façana tranquil·litzadora es torna molt prima.

A tot això s’hi afegeix un teixit normatiu cosit a pedaços: reglaments d’incendis dels anys vuitanta pensats per a blocs baixos, decrets nous que arriben amb les obres ja en marxa i referències parcials a normativa estrangera per omplir buits. És millor que el no-res? Sí. És suficient per garantir que un edifici de 20 plantes aquí ofereix el mateix nivell de seguretat que un de similar en un país amb codis sísmics madurs i auditories exigents? No està gens clar.

“La pregunta és senzilla: si qui decideix quan i on es pot construir forma part del mateix cercle que se’n beneficia, qui defensa l’interès general quan hi ha dubtes sobre la seguretat o el model de país?”

Mentrestant, la maquinària comercial no s’atura. El discurs és seductor: “producte de luxe”, “nova zona icònica”, “rendes assegurades”. Però cap d’aquests eslògans respon la pregunta bàsica que qualsevol inversor mínimament seriós hauria de fer: què passa amb el valor del meu pis si algun dia es demostra que la torre on he comprat no compleix del tot la normativa sísmica i antiincendis?

En molts llocs la resposta ja s’ha vist: quan un edifici es declara estructuralment insegur o “no apte” fins que es reforci, el valor es desploma, les assegurances es compliquen, els bancs retallen taxacions i el que ahir era un actiu “premium” es converteix en un problema jurídic amb vistes. Si, a sobre, s’hi afegeixen defectes greus de disseny o control, el risc deixa de ser només econòmic per convertir-se en penal.

Hi ha, a més, un problema de fons que ningú no vol posar damunt la taula: la proximitat entre el poder polític que aprova els plans urbanístics i l’ecosistema immobiliari que en recull els fruits. Sense ni tan sols entrar en cognoms, la pregunta és senzilla: si qui decideix quan i on es pot construir forma part del mateix cercle que se’n beneficia, qui defensa l’interès general quan hi ha dubtes sobre la seguretat o el model de país?

En aquest escenari, no n’hi ha prou amb lamentar-se del preu del metre quadrat o de la dificultat de trobar lloguer. Cal parlar clar del risc de devaluació real d’aquests actius si algun dia es conclou que no s’ha fet tot el que calia. Cap fons seriós, cap família que inverteixi a llarg termini, vol descobrir en plena crisi que el seu apartament depèn d’un informe tècnic o judicial a mig fer. El capital, quan olora responsabilitats difuses, marxa.

Si volem evitar aquest xoc de realitat —i protegir tant els residents com els inversors— calen canvis concrets. D’entrada, una transparència tècnica de veritat: totes les torres i edificis de gran alçada haurien de disposar d’un informe de compliment normatiu —sísmic, estructural i d’incendis— accessible al públic. No n’hi ha prou amb repetir que “es compleix la llei”: cal mostrar com, amb quins paràmetres i amb quin marge de seguretat.

En segon lloc, un registre públic del grau de seguretat, amb categories clares, ajudaria a posar ordre: edificis A, B, C… segons fins a quin punt s’ajusten als estàndards moderns. Que qui compri sàpiga què compra. Aquest registre només té sentit si es basa en auditories independents i periòdiques, especialment en el cas de torres i promocions destinades a inversió massiva. Les memòries estructurals i de seguretat no poden quedar tancades entre el promotor i l’administració que signa la llicència.

Finalment, abans de donar via lliure a més torres, cal avaluar el risc de manera global: capacitat real dels bombers, protocols d’evacuació, impacte en la mobilitat i efecte sobre l’habitatge per als residents. I si algun dia un edifici es declara no conforme, els primers que no han de pagar la factura són els veïns i petits propietaris que hi tenen l’estalvi de mitja vida. Això implica responsabilitat efectiva dels promotors i garanties que vagin més enllà del fulletó de venda.

Això no va d’estar “a favor” o “en contra” de les torres, ni de si agrada o no el nou skyline d’Escaldes. Va de dir la veritat sencera: en un país petit, amb recursos d’emergència limitats i una economia molt concentrada en el totxo, jugar a ser “city global de luxe” sense un sistema de garanties robust és una temeritat. Un mercat madur no es construeix només amb renders espectaculars, sinó amb regles clares, informació completa i la certesa que, si alguna cosa va malament, hi haurà responsables i solucions, no només excuses. Qui vulgui fer negoci de veritat a Andorra, que comenci per aquí. I qui estigui pensant on posar els seus diners, que es pregunti si prefereix torres de vidre sobre terra sísmica o fonaments sòlids, encara que facin menys bonic a la postal.