“No saps mai qui s’està banyant despullat fins que baixa la marea” Warren Buffett, inversor i empresari nord-americà.

Si féssim una fotografia d’Andorra a finals del 2019 veuríem que

· El PIB, el valor monetari de la producció de bens i serveis de demanda final d’Andorra estaria a finals del 2019 en els 2.741milions €, amb un creixement de l’1,8% respecte al 2018.

· El Govern d’Andorra tenia un deute financer de 921 € milions, dels que 795 € milions era en emissions de deute públic (Bons de l’Estat), i la resta seria deute bancari.

· El deute total, públic i privat estaria en els € 7.200 € milions, el 260% del PIB, dels que 1.700 € milions seria deute en situació no regular. S’entén per deute no regular el que ha estat classificat com a morós (en situació d’impagament) vençut (que no ha estat amortitzat a la data de venciment) i dubtós (el que presenta dubtes de compliment dels compromisos futurs). El deute no regular quasi duplicaria el deute sobirà, arribant a representar l’equivalent al 62% del PIB.

Sorprèn que el creixement de l’economia andorrana en els darrers cinc anys no hagués estat suficient per que l’administració central mantingués estable el seu deute o el reduís

Sorprèn que el creixement de l’economia andorrana en els darrers cinc anys no hagués estat suficient per que l’administració central mantingués estable el seu deute o el reduís, sinó que el va incrementar lleugerament, i resulta encara més sorprenent que aquest període de creixement de l’economia  tampoc hagi estat suficient per evitar un fort deteriorament de la cartera creditícia dels bancs.

Al març del 2020 va arribar el Covid-19 i tot va canviar: primer va ser el confinament, després la crisi sanitària (de la que encara no s’ha sortit del tot), i ara la crisi econòmica a la qual s'ho comença a fer front.

La fi del confinament ha permès un lent retorn a la nova normalitat, i es va dibuixant un nou escenari, que en una fase inicial, permetria ajustar les magnituds que teníem a finals del 2019 a aquest nou escenari que s’està formant i que a grans traços seria:

· PIB, la versió oficial parla d’una caiguda d’entre el 10 i l’11%, les xifres conegudes fins a la data aconsellarien preveure una reducció al voltant del doble de la xifra oficial.

· Govern d’Andorra, una caiguda del ingressos fiscals i un increment de les despeses elevaria el deute sobirà al voltant del 50% del PIB. El problema estaria en els exercicis següents, on la reducció dels ingressos fiscals faria que les despeses operatives de l’Administració Central fossin superiors als ingressos totals, no hi hauria capacitat d’inversió si no es a costa de més deute, i l’amortització del deute esdevindria una utopia. La sobredimensió del sector públic prendria aleshores la seva màxima expressió convertint-se en una llosa important per l’economia andorrana.

· Deute total, si 5 anys de creixement econòmic no han servit per evitar el seu deteriorament, una reducció tan acusada del PIB, que serien menys vendes de les empreses, i en conseqüència menys capacitat dels deutors per fer front als compromisos, tensaria  els balanços de les empreses i que podrien derivar en escenaris no desitjables, però tampoc descartables, i de conseqüències molt negatives. El deute “no regular” passaria a representar l’equivalent al el 80% del PIB, i un deteriorament addicional de la cartera creditícia podria acostar-ho al 90% o més del PIB, una autentica llosa per una recuperació ràpida de l’economia.

Masses lloses per un pacient amb una economia poc diversificada i gens internacionalitzada.

Al març del 2020 va arribar el Covid19 i tot va canviar: primer va ser el confinament, després la crisi sanitària (de la que encara no s’ha sortit del tot), i ara la crisi econòmica a la qual s'ho comença a fer front

És de suposar que les presses del Govern per esdevenir membres de l’FMI, i d’altres organismes internacionals (Banc Europeu d’Inversions...) guardaria relació amb la situació descrita, i les conseqüències altament negatives que es podrien derivar; i per si en cas de necessitat, les eines de les que es disposa internament no serien suficients i s’ha de recórrer a estímuls externs en  forma de finançament per fer front a situacions d’estrès màxim d’algun balanç bancari.

Però aquest finançament no seria gratuït, i tindria contrapartides que obligaria a canvis.

FMI en anglès és IMF (International Monetary Fund), i hi ha un acudit en anglès que diu que IMF és en realitat les sigles d’”I’m Fired” (estic acomiadat), per que en un escenari de necessitat de finançament, sigui en forma de rescat o un préstec, aquest organisme sempre aplica les mateixes receptes, reducció de l’estructura de l’administració pública, reduint al màxim la despesa publica que asseguri l’amortització de les obligacions creditícies contretes.