El gran error d’alguns bodeguers i sommeliers ha estat fer-nos creure que un necessita tenir dos màsters i ser doctor honoris causa per poder assaborir una copa de vi, l’esfereïdora gamma de regustos de la qual només està a l’abast d’una escollidíssima casta, una mena de brahmans de la viticultura que obliden que el regust és personal i intransferible, és meu.
Tan sols, així, s’entén que els caps de setmana les pizzeries s’omplin de joves consumidors de pizzes i bevedors de Lambrusco en oposició als ultraortodoxes gastronòmics. Hi ha profetes de la paella autèntica, llibres de receptes que semblen el Levític -el tercer volum de la Tanakh i de la Bíblia-, i cuiners que es creuen alquimistes; només els falta buscar la pedra filosofal i preparar l’anomenada aigua de la vida.
“Cal escapolir-se dels puristes i de determinats venedors de vins”
Cal escapolir-se dels puristes i de determinats venedors de vins en botigues especialitzades. En un poble de França, el venedor ens va atendre amablement però amb un gest de superioritat, com si ell fos Jean-Paul Sartre i nosaltres una colla que anava de colònies a la comunitat de Taizé. Va escollir una ampolla -de preu moderat- i va lloar les seves virtuts amb gran desplegament de metàfores i epítets. Ens va donar consells estrictes i advertiments sobre la millor manera d’obrir-la. Quan ens la vam emportar, en una bossa molt bufona, se’n va desprendre amb una cara de pomes agres, quasi penedit com si, víctima d’algun inexplicable xantatge, ens estigués donant un ronyó i vam témer que a fora ens esperaria el grup d’intervenció de la gendarmeria nacional, el GIGN.
Quan vam obrir l’ampolla i la vam tastar, allò tenia gust de quitrà. La vam acabar barrejant amb Coca-Cola, el Kalimotxo. No teníem gasosa. Si no, l’hauríem convertit en Lambrusco.