Generalment tots  vivim pensant que les coses dolentes passen als altres, fins que de cop un dia t’arriba a tu.

Mai hagués pensat que sobreviuria a un dels meus  fills.

Per llei de vida ens diuen que els primers que es moren son els avis, després els pares i per últim els fills, però no sempre és així.

Per què de petits no ens parlen de la mort?

De la mort ningú en vol parlar, però el cas és que a tots un dia ens arribarà i no estem preparats per quan ens arribi el moment.

El 2011 el meu fill Marc va morir amb 17 anys. Ara, després de més de 10 anys, encara a vegades em sembla que no pot ser veritat, que estic somiant.

En el meu cas l’única pèrdua que havia tingut era la de la meva àvia, i sí, vaig plorar molt, però és el que deia abans, era llei de vida, però la del Marc no.

Els primers anys recordo voler morir cada dia però al mateix temps saber que  tenia  l’obligació de viure, però per sort a mida que passa el temps el dolor va minvant a poc a poc.

El temps per si sol no cura, s’ha d’anar treballant .

Sempre dic que el dol ha de fer mal, igual que quan et tires de peus a una piscina, per tornar a sortir has de tocar fons, oi? Doncs amb això és el mateix.

Des del principi era tant el dolor que sentíem que vàrem tenir la necessitat de parlar amb gent  que hagués  passat pel mateix.

Volíem saber com podríem continuar vivint sense el nostre estimat fill Marc i sense sentir aquell dolor tan immens.

“Sempre dic que el dol ha de fer mal, igual que quan et tires de peus a una piscina, per tornar a sortir has de tocar fons, oi? Doncs amb això és el mateix”

Els primers mesos vàrem buscar per Andorra si hi havia alguna associació de pares que haguessin perdut un fill per poder anar-hi i poder compartir el dolor tan gran que teníem.

Ens aquells moments no existia cap associació que acompanyés el dol  i buscant, vàrem trobar ‘Ca N’Eva’, un grup de dol de pares a Matadepera (Barcelona) que es dedicava a ajudar a pares que havien perdut un fill. Crec que es el millor que vàrem poder fer, compartir amb altres persones que sentien el mateix que nosaltres. Ningú ens podia entendre igual que ells.

Vàrem anar-hi durant dos anys cada cap de setmana fins que va arribar un moment que ja no ho necessitàvem. Sabíem que la vida havia de continuar.

Arrel de totes aquestes vivències, vàrem decidir crear una associació de dol al país per poder ajudar a qualsevol persona que es trobes com nosaltres i no tingues de desplaçar-se fora.

Recordo en aquells moments que ens deien que ens estàvem equivocant perquè feia poc de la nostra pèrdua per poder donar suport a altres.

Ara després de més de 10 anys estic orgullosa del que vàrem fer amb el meu marit Paco, creant l’associació Marc GG.

A l’inici, l’associació estava enfocada només a pares o mares, però vàrem veure que al país hi havien molts altres tipus de pèrdua, com vídues, fills, germans... i vàrem decidir també poder-los acompanyar.

En aquests anys hem acompanyat més de 80 pèrdues, i actualment fem reunions mensuals de dol, tallers, sortides, qualsevol cosa que pugui ajudar a portar millor una pèrdua i sentir-se millor.

M’he escoltat moltíssimes vegades que deixéssim l’associació, perquè parlar tant de la mort no ens podia anar bé, i que ja ens tocava viure. La veritat és que m’ho he qüestionat moltes vegades els últims dos anys, però crec que és superior a mi. Des de la mort del meu fill Marc necessito donar llum a totes aquelles persones que estan en una immensa foscor, i em satisfà molt poder veure que com jo, tornen a viure.

Després dels anys puc dir que hem après a tornar a viure, una vida totalment diferent i també que les coses no només passen als altres, que tots tenim un destí i que tots ens retrobarem un dia perquè personalment crec que la mort no és el final.