Quan se’m demana pels camps de refugiats

Comentaris

I, sovint, se’m demana i per què als camps de refugiats de la província de Tindouf… Aleshores analitzo els meus sentiments pel poble Sahrauí i no només neix l’acollida d’una nena durant set anys a casa nostra, s’activa la història d’aquesta situació recordant que la població de Tinduf data del 1852 fundada sobre un castell del segle XVI pel xeic Mrbet Ould Belamech. El seu origen es troba en el comerç trans-saharià de les caravanes que es dirigien cap al nord, pel comerç de dromedaris, or, coure i esclaus. L’any 1962 va tenir lloc la guerra de les sorres entre Marroc i Algèria a Tindouf.

El 15 de juny de 1972 Algèria i Marroc signen la convenció sobre la frontera d’ambdós països posant fi a la reclamació marroquina sobre la sobirania d’aquesta regió minera, d’operacions i, a partir de 1975 es produeix l’arribada de refugiats adscrits a la causa de la República Àrab Sahrauí Democràtica, i que amb el suport de Rabuni, capital administrativa dels camps de refugiats, i, del Front Polisario sorgeixen les poblacions de l’Aaiún, Smara, Auserd, Bojador (antic 27 de febrer) i Dajla, mencionades “Wilayas” cadascuna dividida en “Dairas” (municipis) i aquestes en barris o localitats on es troba una població de 173.600 persones aproximadament, un poble oblidat, maltractat i abandonat des de fa més de 48 anys, amb una vida molt dura, sofrint condicions climatològiques adverses, sovint amb tempestes de sorra, altes temperatures, manca d’aliments i aigua potable. Per tot això el meu suport i els de les persones que decideixen compartir i viure aquesta experiència gens evident, però enriquidora i amb la que, a poc a poc, hem fet néixer una petita però gran família. Quan se’m demana, quin perfil es busca per poder participar en la caravana i per fer el viatge als campaments de refugiats, sempre contesto el mateix, ganes, bona voluntat i fer-ho fàcil. S’ha de tenir en compte que quan viatgem allà ens trobem amb unes condicions de vida molt diferents de les nostres, i no tothom és capaç de suportar aquest canvi, i, no només això, ens desplacem amb escorta militar des que arribem a Orà fins al campament base i un cop a lloc no ens podem bellugar amb la llibertat que voldríem.

“Som nosaltres els que hem d’adaptar-nos a ells, i no ells a nosaltres, nosaltres tenim rellotge, ells tenen temps i per molt que ens costi, hem d’entendre la seva manera de ser i de viure”

Per això, som nosaltres els que hem d’adaptar-nos a ells, i no ells a nosaltres, nosaltres tenim rellotge, ells tenen temps i per molt que ens costi, hem d’entendre la seva manera de ser i de viure. La fortalesa, la fe, els valors i el respecte del poble Sahrauí són envejables. Nosaltres, el nostre dia a dia i el nostre ritme ens ha dut a un egoisme i a un egocentrisme cada cop més inhumà, amb una manca d’empatia que cada cop és més flagrant i que esta fent una societat materialista i insensible, necessitem amb urgència introduir a les escoles en hores lectives intel·ligència emocional i coneixements bàsics de cooperació, perquè ells son el nostre futur i han de tenir una base sòlida i ferma per un progrés respectuós i per créixer més com a persones.

És imprescindible, sortir de la nostra zona de confort, us puc dir que les persones que ens han acompanyat i han viscut aquesta experiència, quan tornen ens diuen que en les seves vides han tingut un abans i un després i agraeixen d’una manera extraordinària haver tingut aquesta oportunitat, no us diré que sigui fàcil la convivència en situacions extremes, però, si que us puc afirmar que la cohesió de grup és inoblidable i gratament satisfactòria.

És molt important esmentar que sense el suport del Comú d’Andorra la Vella i el d’Escaldes- Engordany, del nostre cos especial de bombers, Creu Roja d’Andorra, Som (Andorra Telecom) d’algunes farmàcies, d’empreses, d’associacions, d’entitats privades i de persones del nostre país que donen un suport incondicional al nostre projecte, tot això no seria possible, no en mencionaré cap perquè no voldria deixar-me a ningú i tenir una descortesia quan només tinc paraules d’agraïment, però si vull que quedin en aquest escrit els noms següents: Miki, Valentí, Jordi, Jaume, Quim, Ventura, Albert, David, Anna M., Rosa M., Mercé, Clara, Carles, Alfred, Manel, Sevi, Francesc, Gemma, Toni, Marta i el Joan, tots ells, persones que sempre m’han fet costat, en una primera caravana l’any 2019, i, el mes d’abril d’aquest any, tot i saber les dificultats del que suposa la nostra tasca.

La gratitud és la memòria del cor i no podré oblidar mai el vostre acompanyament.

Comentaris (2)

Trending