Hi ha paraules que semblen molt grosses fins que un dia descobrim que també viuen al teu poble. Populisme és una d’elles. Ens imaginem grans mítings, banderes gegants i líders mundials cridant “el poble contra les elits!”, però la veritat és molt més incòmoda: el populisme també té cabuda en un plenari municipal, en una roda de premsa aparentment tècnica o en un fil de X escrit des d’un despatx oficial d’Andorra.

El mecanisme és sempre el mateix. Aquí i a l’altra punta del món. Primer pas: dividir el món en dos blocs molt nets. D’una banda, “la gent normal, els que es lleven d’hora, els que aixequen el país”. De l’altra, “els privilegis, la casta, els que viuen del sistema, els que posen pals a les rodes”. Després, només cal trobar un portaveu que digui: “Jo soc la veu autèntica d’aquest poble traït”. La ideologia concreta és gairebé secundària; hi ha populismes de dretes, d’esquerres i d’aquelles barreges que només s’entenen si mires les enquestes.

Els últims anys hem vist aparèixer una versió especialment refinada d’aquest discurs: el populisme fiscal. Ja no es parla només de patriotes i traïdors, sinó de “qui paga la festa” i qui “carrega el sistema”. El llenguatge sona racional, fins i tot responsable, però porta inserit el mateix virus: dividir la societat entre bons contribuents i dolents i aprofitats i construir una moral política a partir de la declaració d’Hisenda.

“Els últims anys hem vist aparèixer una versió especialment refinada d’aquest discurs: el populisme fiscal. Ja no es parla només de patriotes i traïdors, sinó de “qui paga la festa” i qui “carrega el sistema”

La música és fàcil de reconèixer. Frases del tipus:

“Hem de premiar els que paguen impostos perquè gràcies a ells tenim sanitat, educació i seguretat”

A primer cop d’ull, sembla de sentit comú. Qui podria estar en contra de la gent que paga impostos? El truc està en el que no es diu. No es diu que la major part de la recaptació surt, sobretot, de les nòmines i del consum quotidianíssim de milers de persones que no tenen cap societat ni cap ‘holding’ glamurós. No es diu que cada cop que algú compra menjar, omple el dipòsit o paga un lloguer inflat hi ha impostos indirectes i cotitzacions que també mantenen l’hospital o l’escola.

Quan es repeteix fins a l’avorriment que “sense les empreses no hi ha sanitat”, el que es va colant per sota és una idea molt més dura: la ciutadania desapareix com a subjecte col·lectiu i queda substituïda per una mena de rànquing de contribuents exemplars. De sobte, tenir drets ja no és una conseqüència de viure i treballar en una comunitat política, sinó d’acumular prou punts fiscals al teu perfil. I a partir d’aquí és molt fàcil fer el salt següent: si no arribes al llindar que jo he decidit, ets sospitós, ets “un cost”, ets part del problema.

En un país petit com Andorra, aquest tipus de discurs té un poder multiplicat. Perquè aquí, darrere de cada etiqueta, hi ha noms i cognoms. Quan s’afirma que cal ‘seleccionar’ millor qui pot instal·lar-se al país en funció del que aporta en impostos, tothom sap de seguida de qui estem parlant: autònoms estrangers que van justos, treballadors temporers, famílies que no poden competir amb salaris d’altres sectors més rendistes. És una manera molt eficient de dir-los: el vostre lloc aquí és provisional i condicionat.

Això és populisme en estat pur, encara que vingui embolicat en gràfiques i percentatges. No és gaire diferent de quan altres líders, en altres latituds, assenyalen migrants, funcionaris o aturats i els converteixen en diana d’una frustració col·lectiva que, en realitat, té causes molt més estructurals: preus de l’habitatge desbocats, mercats laborals precaritzats, concentració de poder econòmic en poques mans.

El populisme també té un altre truc clàssic: substituir la pregunta difícil per l’enemic fàcil. La pregunta difícil a Andorra seria: com distribuïm de manera justa una riquesa creada en bona part per la combinació de turisme, serveis, frontera i un règim fiscal competitiu? Quines garanties volem en habitatge, sanitat i educació? I com les financem sense fer esclaus ni als treballadors ni a les generacions futures?

En lloc d’això, el relat populista respon amb un eslògan: “Afavorim el que paga molt, que així tindrem serveis”. I punt. No es parla de si aquests diners es gasten bé, ni de si hi ha contractes opacs, ni de si la inversió pública respon a necessitats reals o a amistats antigues. No es parla d’equitat interna: qui fa més esforç proporcional? Qui rep més retorn per cada euro aportat?

El resultat de deixar que aquest relat es consolidi és doble. D’una banda, es justifica qualsevol privilegi a determinats actors econòmics, sempre que es pugui presentar com una inversió que “retorna impostos”. De l’altra, es genera una jerarquia moral entre ciutadans: qui no encaixa a la casella de “contribuent model” pot ser tractat com un problema i no com un veí amb drets.

“La gent és perfectament capaç d’entendre que hi ha tensions entre competitivitat fiscal i serveis públics, entre atracció d’inversió i cohesió social. El que és insultant és que se’ns vengui que tot es resol premiant els ‘bons contribuents’ i apujant el volum de la música patriòtica”

Algú podria dir: això no és populisme, és pragmatisme. Però el que converteix aquest discurs en populista no és només el contingut; és la seva funció. Serveix per guanyar suport fàcil, per esquivar discussions incòmodes, per vestir de sentit comú decisions que tenen guanyadors i perdedors molt concrets. Serveix per presentar-se alhora com a defensor dels “que treballen” i com a gerent responsable que “només diu la veritat” sobre els límits del sistema. I, sobretot, serveix per desactivar qualsevol projecte que plantegi una fiscalitat més justa i una despesa pública més transparent com una cosa que va més enllà de “fer números”: com una elecció de model de país.

Què podem fer, com a ciutadania, davant d’això? Potser el primer és deixar de consumir política com si fossin ‘reels’ de trenta segons. Cada cop que sentim algú dir que “sense X no hi ha sanitat”, la reacció saludable és frenar i preguntar: què hi ha darrere d’aquest X? Quin model laboral, quin model d’habitatge, quin model migratori, quin model de relació amb l’exterior?

El segon és reclamar un llenguatge que no ens tracti com criatures. La gent és perfectament capaç d’entendre que hi ha tensions entre competitivitat fiscal i serveis públics, entre atracció d’inversió i cohesió social. El que és insultant és que se’ns vengui que tot es resol premiant els ‘bons contribuents’ i apujant el volum de la música patriòtica.

I el tercer, potser el més difícil, és no caure en el mirall: respondre al populisme amb més populisme, només que d’un altre color. L’antídot no és buscar un altre líder providencial que digui “ara sí que parlaré en nom del poble de veritat”, sinó reconstruir espais on el “poble” no sigui una excusa retòrica, sinó gent concreta discutint dades, prioritats i límits.

En un moment en què tot tendeix a simplificar-se, potser el veritable acte de resistència és defensar la complexitat. Cal recordar que la sanitat i l’educació no són un regal de cap empresa ni de cap ministre brillant, sinó el resultat d’una decisió col·lectiva: posar la vida per davant del relat. La resta, gairebé sempre, és populisme amb millor o pitjor disfressa.