Cada vegada que Europa posa Andorra davant del mirall social, la resposta de la dreta és gairebé automàtica: calma, prudència, esperar. Esperar que el mercat s’ajusti, esperar que les dades millorin, esperar que la patronal estigui preparada. És una estratègia coneguda, repetida i profundament política, encara que es presenti com a tècnica.

L’informe del Comitè Europeu de Drets Socials no parla d’ideologia, parla de fets exposats en roda de premsa el passat dijous 29 de gener i descrit per una de les nostres representants al Consell General en premsa: jornades laborals excessives, manca de protecció davant els riscos psicosocials, una bretxa salarial de gènere persistent i drets sindicals febles. Però si hi afegim la realitat de l’habitatge i dels salaris, el diagnòstic és encara més clar: el model actual no està garantint condicions de vida dignes a una part creixent de la població treballadora ni al futur d’aquesta. 

Davant d’aquest diagnòstic, la dreta no nega el problema, però el dilueix. No diu “no”, diu “no ara”. I aquesta és la seva primera gran estratègia: convertir els drets en una qüestió de calendari. Sempre és massa aviat per regular, massa arriscat per intervenir, massa complex per corregir desequilibris i, mentrestant, la realitat avança: es treballen massa hores, els salaris perden poder adquisitiu i l’habitatge s’allunya cada cop més de les possibilitats reals de la majoria. 

La segona estratègia és amagar-se darrere les dades macroeconòmiques: el creixement del PIB, l’augment de l’activitat o les bones xifres globals que es presenten com a prova que el país funciona. Però aquestes dades no expliquen per què molts salaris no s’actualitzen amb l’IPC, ni com pot ser que, tot i treballar, cada cop costi més arribar a final de mes. Una economia pot créixer i, alhora, empobrir la seva gent treballadora, com veiem dia rere dia. Governar només amb indicadors macroeconòmics és governar desconnectat de la vida real, i és el que aquest Govern i els anteriors en conjunció amb aquells grups que els hi donen suport han estat fent.

“Un país on la gent que treballa no pot viure no té un problema d’habitatge, té un problema de model econòmic, de model de país en definitiva”

A aquesta distància s’hi suma una tercera estratègia: tractar l’habitatge com un fenomen inevitable, gairebé natural. Quan els preus del lloguer pugen molt per sobre dels salaris, la resposta de la dreta és sovint la mateixa: Andorra és atractiva, és un problema global, cal temps perquè l’oferta augmenti. El que no es diu és que, mentrestant, els treballadors marxen o viuen en condicions cada cop més precàries. Bé, s’acaba reconeixent, però blanquejant aquesta precarietat existent. Un país on la gent que treballa no pot viure no té un problema d’habitatge, té un problema de model econòmic, de model de país en definitiva. 

La quarta estratègia és donar veu preferent a la patronal mentre es minimitza la veu dels treballadors. Qualsevol proposta de millora laboral, de regulació de l’habitatge o d’actualització salarial és rebuda amb advertiments sobre costos, competitivitat o pèrdua d’atractiu. En canvi, gairebé mai es parla del cost de no actuar, com la rotació constant, la manca de personal experimentat i format, els serveis tensionats i una pèrdua progressiva de cohesió social. 

Finalment, la dreta practica una estratègia especialment eficaç: acceptar el llenguatge dels drets però buidar-lo de contingut. Es parla de conciliació, però no de reducció real de jornada; de poder adquisitiu, però sense garantir salaris que creixin com el cost de la vida; d’habitatge assequible, però sense regulació efectiva; de diàleg social, però sense sindicats forts ni negociació col·lectiva real. Així, els conceptes avancen, però les polítiques no.

Des d’un enfocament d’esquerres, el problema no és només el que fa la dreta, sinó el que evita fer: assumir que el mercat, sol, no garanteix drets ni equilibri social, que la competitivitat no pot basar-se en jornades llargues, salaris que perden valor i habitatges inaccessibles i que un país modern no es mesura només pel que creix, sinó per com viuen les persones que el sostenen amb la seva feina. 

L’informe europeu no exigeix revolucions, exigeix responsabilitat i el que està en joc no és la ideologia, sinó el model de país: una Andorra que espera sempre, o una Andorra que decideix? Un país que escolta només els balanços, o un país que també escolta la gent que cada matí obre comerços, cuida persones, aixeca serveis i fa possible que el país funcioni? 

I aquesta decisió, agradi o no, és profundament política i no es pot tapar amb dades.