Vivim uns temps en què la política és jutjada sovint des de la distància i reduïda a titulars ràpids i a la immediatesa de les xarxes socials. Assistim a la proliferació del relat fàcil: el de la desconfiança permanent, el del descrèdit global, el de la política entesa com un espai aliè a la realitat de la gent i a un joc on, fins i tot qui no se sent ni s’hi ha sentit mai a dins autodefinint-se apolític, executa aquest relat amb total naturalitat. Però aquest relat, repetit fins a convertir-se en soroll de fons, no només és injust, és profundament equivocat. Perquè la política real, la que no es veu, la que no busca l’aplaudiment fàcil, continua sustentant-se en persones que hi entren per responsabilitat, per convicció i per vocació de servei.

Encara hi ha qui fa el pas sabent que no hi guanyarà en comoditat ni en economia. Persones que deixen enrere feines que estimen, trajectòries professionals consolidades i salaris sovint superiors als que percebran com a parlamentaris i, aquest, no és un sacrifici menor. Però quan hom creu que el bé comú està per damunt de l’interès individual, la decisió esdevé coherent, perquè la política, entesa amb dignitat, no és un privilegi, és un compromís.

En el meu cas, aquest compromís no neix dins d’un despatx institucional, neix al carrer, al lloc de treball, en el contacte directe amb la realitat quotidiana de la classe treballadora, en la relació constant amb el ciutadà, amb el veïnat, amb els que van i venen. Aquesta relació em porta al sindicalisme i, cal dir-ho clar, el sindicalisme també és política. És la política viscuda des de baix, des de la defensa dels drets laborals, des de la lluita contra la precarietat, des de la reivindicació d’oportunitats reals per a tothom. És la política que no es teoritza, sinó que es viu. M’ha ensenyat que les desigualtats no són conceptes abstractes, tenen nom, tenen rostre i tenen conseqüències reals en la vida de les persones. M’ha ensenyat que darrere de cada contracte precari hi ha incertesa; que darrere de cada dificultat per accedir a l’habitatge, hi ha projectes de vida aturats; que darrere de cada manca d’oportunitats, hi ha talent desaprofitat. I, sobretot, m’ha ensenyat que la política només té sentit si serveix per transformar aquestes realitats i, per aquest motiu, crec fermament en aquesta feina col·lectiva. Sí, col·lectiva, perquè el diàleg, l’intercanvi, les negociacions i, de vegades, el “cop sobre la taula” en determinats moments, fan d’aquesta feina una eina bàsica per construir futur.

“La política real, la que no es veu, la que no busca l’aplaudiment fàcil, continua sustentant-se en persones que hi entren per responsabilitat, per convicció i per vocació de servei”

Fer el pas del sindicalisme a la política institucional és convertir reivindicacions en drets, demandes en lleis i necessitats socials en polítiques públiques. És assumir que el canvi real exigeix implicació directa, capacitat d’escolta, voluntat de diàleg i determinació per construir consensos, fins i tot en contextos complexos. La política real implica escoltar, negociar, cedir, equivocar-se i tornar-ho a intentar. Implica prendre decisions que no sempre són populars, però que sovint són necessàries. Implica moltes hores de feina silenciosa, lluny del focus, i d’una exposició pública constant que massa vegades no distingeix entre la crítica legítima i el descrèdit gratuït. I malgrat tot, encara hi ha persones honestes, preparades i compromeses que decideixen implicar-se. Persones que entenen la societat perquè l’han viscuda, que no han oblidat d’on venen i que saben que la política no és un fi en si mateix, sinó una eina per construir una societat més justa, amb més drets i amb més oportunitats per a tothom. Aquesta és la política que no crida, però que construeix i la que no busca protagonisme, però assumeix responsabilitats, tot i que no es faci ‘viral’. Perquè el què esdevé viral avui, demà s’oblida i en surt un altre. No podem jugar amb el populisme que, avui mou i demà descansa. Els drets de la ciutadania i el manteniment de la democràcia activa, no són un ‘reel’ de TikTok, són la base de qualsevol context vital pel benestar dels nostres ciutadans i ciutadanes.

Recuperar la confiança en la política no vol dir deixar de ser exigents, vol dir exigir amb rigor, valorar amb justícia i participar amb responsabilitat; vol dir no caure en el descrèdit generalitzat que només afebleix les institucions i perjudica la ciutadania. Quan es desacredita tota la política, no es castiga només als polítics, es debilita la capacitat col·lectiva de decidir el nostre present i futur.

Andorra afronta reptes importants: garantir drets socials, reduir desigualtats, assegurar l’accés a l’habitatge, oferir oportunitats als joves, protegir el treball digne i reforçar la cohesió social. Cap d’aquests reptes es resol amb cinisme ni amb desconfiança permanent, ni amb el descrèdit i menyspreu, es resol amb implicació, amb responsabilitat i amb política, en el sentit més noble del terme. I, aquesta, no és perfecta, perquè la societat tampoc ho és, però continua essent l’eina més poderosa que tenim per construir futur. Mentre hi hagi persones disposades a deixar enrere comoditats, a assumir renúncies personals i fins i tot econòmiques per servir el bé comú, hi haurà motius per defensar-la, per dignificar-la i per tornar-hi a confiar.

Perquè el futur no el construeixen els qui només observen o critiquen des de la distància, sinó els qui s’impliquen, els qui escolten i els qui treballen cada dia per transformar la realitat. I la política, malgrat el soroll, continua essent el lloc on decidim quin país volem ser i quin futur volem deixar a les generacions que vindran, confiem-hi de nou.