“M’amago, m’amago, si m’agafen se m’acaba el joc!” Recordeu la nostra infància al pati del col·legi? (la d’aquells i aquelles nascudes abans del segon mil·lenni, és clar) Quins moments d’esbarjo en aquella mitja hora entre classes que teníem per poder evadir-nos dels profes de Mates, Llengua, Història… Era un moment per socialitzar fora d’una jornada guiada i plena de normes; era el moment de posar les nostres pròpies normes i adequar-les als jocs de pati què, llavors, ens ajudaven a oblidar allò que ens havien intentat ensenyar dins de l’aula. Queda clar què en aquella mitja hora no tothom jugava al mateix ni amb les mateixes persones, però, qui no ha jugat mai al “pilla, pilla” o a “fet i amagar”?

Quan jugàvem a “fet i amagar” un dels nostres companys la “parava” i els altres ens havíem d’amagar i aconseguir que no ens agafés, ja que, si érem dels primers, havíem d’esperar que agafés a l’últim per continuar jugant. Ens amagàvem sols, acompanyats o simplement, com sabíem que no hi havia temps a trobar un bon lloc per guarir-nos, ens deixàvem pillar i sèiem a esperar que el què “la parava” trobés a tothom per tornar a començar.

“Ara traslladem aquest joc de pati d’escola a la crua realitat on un “depredador” amb poder i aliances, està jugant amb persones que no hi volen jugar. L’objectiu no és ser l’últim a ser descobert, sinó ser l’últim a sobreviure. Mentre hi “juguen”, el depredador canvia les normes en el transcurs del joc i va eliminant víctimes per acabar abans, però molt a poc a poc, no fos cas què els “profes” li cridin l’atenció i se li acabi el seu joc macabre”

En aquest joc de pati d’escola, no tothom s’ho prenia de la mateixa manera: ni les “víctimes” ni el “depredador” N’hi havia què, cansats d’esperar, sortien del seu amagatall i es deixaven agafar; d’altres què aguantaven fins que toqués el “timbre” de tornada a l’aula; d’altres què s’ho prenien tan seriosament què canviaven de lloc per ser els últims a ser descoberts; hi havia alguns què, en ser agafats primer, avisaven als altres de què el “depredador” s’apropava i els ajudaven a canviar de lloc; d’altres què, a canvi d’un mos d’entrepà o d’un glopet de suc, pactaven amb “víctima” o amb el “depredador” segons el tros d’entrepà què oferia cada un. Al cap i a la fi, un joc de nens, sense perill, sense maldat, simplement per passar l’estona, divertir-se i fer amistats, oi?

Ara traslladem aquest joc de pati d’escola a la crua realitat on un “depredador” amb poder i aliances, està jugant amb persones que no hi volen jugar. L’objectiu no és ser l’últim a ser descobert, sinó ser l’últim a sobreviure. Mentre hi “juguen”, el depredador canvia les normes en el transcurs del joc i va eliminant víctimes per acabar abans, però molt a poc a poc, no fos cas què els “profes” li cridin l’atenció i se li acabi el seu joc macabre.

Molts de nosaltres no tenim idea del que realment pateix una part de la humanitat els darrers mesos a Gaza, jo mateixa m’incloc, tot i què el joc fa anys que dura. Sí, veiem imatges que horroritzen a qualsevol que es consideri humà, però són imatges molt parcials. Darrerament, he pogut seguir de prop persones implicades diàriament en les famílies víctimes d’aquest joc macabre i he pogut informar-me de primera mà de què pot arribar a patir un ésser humà a mans d’un depredador.

Les famílies de la Franja de Gaza viuen en campaments que han de pagar (terreny i tenda); han d’esperar ajuda humanitària que cau del cel (literalment) en punts on l’exèrcit elimina determinada gent que va a buscar aquests aliments; els que no es desplacen a aquests punts per por de ser assassinats a sang freda, s’acullen al mercat negre d’aliments, si s’ho poden permetre; van a dormir, si tenen la “sort, pagada” de tenir tenda, sentint bombardejos aeris a l’espera de si caurà un míssil a la seva tenda o tres tendes més enllà; reben missatges del “depredador” amb un mapa què els indica que tenen 24 hores per moure’s del lloc on estan (indicat amb una fletxa), ja que l’ocupació de casa seva avança i, per tant, hauran de tornar a pagar per parcel·la i tenda; aquestes famílies tot i estar reconegudes com a refugiats per l’UNRWA, si s’obrís un corredor humanitari, no podrien sortir d’on estan i haurien de continuar el “joc”; perden familiars cada dia per desnutrició, per assassinats indiscriminats i per suïcidis, però, tot i això, encara hem de sentir al nostre voltant què aquells que denunciem públicament aquesta matança indiscriminada contra la humanitat som antisemites quan, em perdonareu, però, vivim per primera vegada a la història un genocidi en “rigorós directe”.

Assistim a un “pilla, pilla” macabre què supera la ficció i el món ho està permetent amb el seu silenci i esperant “a veure què fa el veí i m’apunto”. Parlem de vides humanes, independentment d’on es trobin; parlem des del desconeixement de no haver viscut una guerra i de no haver patit una ansietat contínua per por de perdre la vida, nostra i dels nostres, però si perdem la nostra humanitat, ens convertim en avatars sense escrúpols i amb sentiments antiadherents, alguna cosa que malauradament, està a l’ordre del dia.

Les famílies de Gaza no volen jugar, no estan a l’hora del “pati”, no volen seguir les normes d’un “macabre depredador”, necessiten companys que els ajudin a ser els últims a ser “pillats” i nosaltres podem ser aquests companys, sense necessitat de pactar segons el tamany del tros de l’entrepà què ens ofereixin.

Des d’Andorra i amb “Hope Palestina”, podem ser aquests companys, no esperem que “toqui el timbre”, si us plau.