Segur que aquest Sant Jordi seran alguns els que buscaran un llibre de Mario Vargas Llosa per a regalar quan, per a molta gent, l’escriptor era el company o alguna cosa semblant d’Isabel Presyler. I això dona més fama que un Nobel de literatura. Sofia Mazagatos, que malgrat el seu cognom no és veterinària, ni membre de cap entitat animalista, sinó actriu i presentadora afirmava que “no he llegit res d’ell, però el segueixo”.

La frase resumeix a la perfecció el nivell popular de l’home i del desconeixement de la seva obra, així com molts coneixen Camilo José Cela per la seva suposada capacitat d’absorbir aigua per via anal (un litre i mig, afirmava), per fer migdiades eternes o per viatjar amb una xofera negra (Oteliña) que en les campanyes de publicitat era la cantant Grace Jones. Fernando Arrabal va passar a la posteritat per aparèixer begut en un plató de televisió i per anunciar “el mil·lenarisme que arribarà”, mentre que Paco Umbral venia a parlar del seu llibre i Michel Houellebecq protagonitzava una pel·lícula pornogràfica.

“Vargas Llosa va esgarriar-se per una dona i ja ho diuen: hi ha amors que maten”

Vargas Llosa va esgarriar-se per una dona i ja ho diuen: hi ha amors que maten. Tot i ser peruà es va nacionalitzar espanyol, es va fer més de dretes que el Martínez ‘El Facha’ d’El Jueves, es va implicar i, de manera contundent, contra el procés català, va sortir cada setmana a les revistes del cor i es va convertir en ambaixador consort d’una empresa de rajoles. Tamara Falcó, una filla de la seva parella li deia “tiet Mario” i quan la noia va voler cuinar no va dubtar a acompanyar-la, amb la Presyler, al programa ‘MasterChef Celebrity’ que guanyaria la nena mimada amb l’elaboració d’unes postres.

Posteriorment, i sobre la relació amb la Presyler, va explicar al conte ‘Los vientos’ ambientat en un Madrid distòpic, que va ser “un enamoramiento de la pichula, no del corazón”, una frase més pròpia d’un participant al ‘First Dates’ que d’un Nobel de literatura, tret que tingués un negre, i no el del WhatsApp, que li escrivís els llibres. Sembla ser que el motiu del trencament de la parella va ser la gelosia, però no l’amorosa sinó la literària: tota una vida buscant les paraules adequades per assolir la glòria mentre que a la Presyler només li n’han calgut dues per a triomfar en la vida: “Tot fenomenal”. Una frase, una sentència. I això no hi ha cap escriptor que ho accepti, per molt Premi Nobel que sigui.