Sóc un paio que diuen que és trempat (bon tio). Un tio amb feina, tot i que discapacitat. Doncs bé, em costa moure'm en el dia a dia i les immobiliàries em deneguen un pis per a llogar. Tot per tenir una pensió de Govern, que per cert poc m’ajuda. Molts direu: ‘Aquest ho té tot’. Doncs no senyor. Menjo del banc d’aliments i, quan puc, de vegades menjo aròs bullit. Aquesta és la realitat. 

I a sobre un inhumà em va envestir amb el cotxe. Els veïns em van trobar a la cuneta mig mort. El pitjor és que la propietària del pis em vol fer fora. I he de dir que on visc no hi ha nits tranquil·les, sempre tenim al cos d’ordre a l'edifici. Estan tan cansats que em diuen que m'espavili amb la propietat, que ja no saben què fer. Seré boig, però veig sovint a la zona drograaddictes i prostitutes. Una zona on viuen persones vulnerables i l’Estat no fot res al respecte. És clar,  tenir el fill d’un comandament de policia presumptament implicat en narcotràfic a l'edifici no és notícia. I menys encara ho és passar gana. Tampoc ho és el policia que et diu: ”No acudirem, senyor. Vostè és un pesat"…

Així anem, dormint amb por. Dormint quan no hi ha curses de cotxes pel barri o festes i botellots, que alguna n’he fet jo també. Però escoltin, aquests ral·lis s'han d'acabar!  

Per això he comunicat a diverses entitats i comunico oficialment la meva retirada. Quelcom així com un any sabàtic. O potser dos. Estar solament per a mi. Ja no tinc paciència, ni tan sols dormir puc fer. Tornaré algun dia. El dia que visqui en un barri més tranquil. Res, que  gràcies a tots, que estic ja massa cremat i com dic jo: ja perdo massa oli. En fi...

Pel cansament que em genera no tenir un habitatge digne ni un sol dia de descans, prefereixo una retirada momentània. És la trista realitat. La mateixa que em fa dir dir que el país se’n va a la merda i que els lluitadors (potser de causes perdudes) ja no podem més. Marxo però tornaré. Això sí: no sé quan. Que primer és un mateix i després tota la resta.