Mentre una parella jove treballadora passa mesos buscant un pis digne a Andorra, apareixen promocions venent el país com si fos una caixa forta amb vistes als Pirineus. No es parla de veïns. No es parla d’arrelament. No es parla de fer país. Es parla de “rendibilitat estimada del 5%”, “gestió integral”, “ús flexible” i “residència passiva”.

Aquest és el model que està enfonsant Andorra.

No és habitatge. És especulació empaquetada amb fusta clara, coworkings i paraules modernes com “coliving” o “sostenibilitat”. És convertir un dret bàsic en un actiu financer. És construir apartaments no perquè la gent hi visqui, sinó perquè gent amb diners hi aparqui capital mentre evita impostos.

S’ha normalitzat construir edificis sencers orientats a inversors estrangers, rendibilitats passives i optimització fiscal. Es ven “qualitat de vida”, “serveis prèmium”, “flexibilitat”, “gestió integral” i “residència”. Però darrere del màrqueting modern i dels renders espectaculars, el missatge és sempre el mateix: Andorra com a refugi per al capital.

I després encara ens sorprenem que el país estigui al límit.

La realitat és obscena: treballadors que sostenen hotels, comerços, hospitals, escoles i gimnasos no poden pagar un lloguer al país on treballen. Mestres marxant. Sanitaris compartint pisos impossibles. Joves condemnats a viure amb els pares fins als 35 anys. Parelles fent 40 km cada dia perquè a Andorra viure s’ha convertit en un privilegi de luxe.

Però tranquils: almenys tindrem rooftops prèmium, spa i aparta-hotels “boutique”.

I el més increïble és que això gairebé mai forma part del debat polític real.

Tots els partits utilitzen la crisi de l’habitatge com a arma política. Uns culpen els altres. Uns prometen regular. Altres prometen construir més. Alguns fan discursos apocalíptics i altres venen optimisme institucional. Però pràcticament ningú posa sobre la taula el debat de fons: cal prohibir o limitar severament els models de negoci basats a convertir habitatges en actius d’inversió orientats a rendibilitats passives.

Per què aquest debat incomoda tant?

Potser perquè afecta interessos enormes.

Perquè molta gent assenyala Govern com a únic responsable, però convé recordar una realitat que sovint passa de puntetes: una de les administracions que més diners ingressa gràcies a l’explosió urbanística són els comuns. Taxes, cessions, permisos, impostos de construcció, plusvàlues indirectes, dinamització econòmica immediata… durant anys, el sistema ha premiat construir, construir i continuar construint.

I quan el negoci és tan gran, costa molt que algú vulgui prémer el fre.

Perquè quan una promoció destaca que és “apta per residència passiva” com a argument comercial, el missatge és claríssim: “Vine aquí a pagar menys impostos”.

I mentrestant, la gent que sí treballa aquí, que sí cotitza aquí, que sí fa funcionar el país, és expulsada lentament.

Ens han venut que qualsevol construcció és progrés. Mentida. Construir més no serveix de res si el que es construeix és inaccessible per la població local. No hi ha cap victòria social en aixecar edificis pensats per maximitzar rendiments financers mentre els residents competeixen per habitacions de 12 m² a preus absurds.

Andorra corre el risc de convertir-se en un parc temàtic de luxe: carrers impecables, edificis nous, cafeteries modernes… i cada vegada menys andorrans i residents normals podent viure-hi.

El drama és que ja ni tan sols s’intenta dissimular. Les promocions parlen obertament de “producte orientat a inversió”, “rendibilitat garantida” i explotació turística. L’habitatge ha deixat de ser una llar. Ara és un ticker borsari amb pàrquing subterrani.

I sí, després hi posen quatre plaques solars i dues frases sobre eficiència energètica perquè sembli modern i responsable. Però sostenibilitat no és només consumir menys energia. També és sostenibilitat social. I no hi ha res sostenible en un país que expulsa la seva gent perquè no pot competir amb fortunes internacionals.

Andorra corre el risc de convertir-se en un parc temàtic de luxe: carrers impecables, edificis nous, cafeteries modernes… i cada vegada menys andorrans i residents normals podent viure-hi. Un país ple d’apartaments buits gran part de l’any, mentre els treballadors fan malabars per arribar a final de mes.

El problema no és només aquestes empreses voltor, que al final només són el símptoma. El problema és un model de país que ha decidit que l’habitatge dona més diners com a negoci que com a dret.

I el pitjor és que encara hi haurà qui dirà que criticar això és ser antiinversió. No. El problema no és la inversió. El problema és convertir un país sencer en una màquina de fer diners per quatre voltors immobiliaris mentre la gent normal és expulsada silenciosament cap a fora.

Quan un país arriba al punt que construir llars deixa de ser prioritari davant construir “vehicles d’inversió”, el problema ja no és urbanístic.

És moral.