Ordino viu avui un debat transcendental. El nou POUP no és només una qüestió tècnica o urbanística; és una decisió que marcarà el model econòmic, social i territorial de la parròquia durant dècades. I precisament per això cal abordar-lo amb serenitat, responsabilitat, rigor i sentit d’equilibri.

En les darreres setmanes s’ha anat consolidant un relat que tendeix a presentar els propietaris com si fossin actors especulatius, com si qualsevol discrepància amb el planejament respongués únicament a interessos particulars. Aquesta simplificació és injusta i no reflecteix la realitat.

Moltes de les terres que avui encara es conserven a Ordino són fruit de decisions conscients de no especular ni desenvolupar al màxim, contribuint així a preservar precisament el model de parròquia que avui tothom reivindica.

Moltes de les terres que avui encara es conserven a Ordino són fruit de decisions conscients de no especular ni desenvolupar al màxim, contribuint així a preservar precisament el model de parròquia que avui tothom reivindica. En molts casos, darrere d’aquestes propietats hi ha dècades d’arrelament, d’activitat econòmica familiar i de voluntat de continuar contribuint a la parròquia i al país.

Darrere de moltes de les al·legacions i preocupacions no hi ha simples “expectatives de valor”, sinó drets consolidats, inversions reals i projectes concebuts sota unes regles determinades. Quan aquestes regles canvien de manera substancial, no estem parlant només d’ajustos tècnics: parlem també de seguretat jurídica, de confiança institucional i, en molts casos, de la viabilitat mateixa de determinades iniciatives.

És evident que Ordino i Andorra necessiten un model més sostenible. Ningú discuteix la necessitat de preservar el territori, limitar el creixement desordenat i protegir l’entorn natural que ens defineix. Aquest objectiu és compartit.

Però l’interès general no pot convertir-se en un concepte abstracte que justifiqui qualsevol desequilibri. No és acceptable que alguns propietaris assumeixin càrregues desproporcionades sense criteris clars ni compensacions adequades.

Hi ha casos en què els nous condicionants urbanístics impliquen càrregues molt significatives: infraestructures viàries, serveis associats o cessions de sòl que poden comportar inversions enormes abans fins i tot de poder desenvolupar cap projecte. En altres situacions, projectes vinculats a l’activitat hotelera o de serveis perden els elements que els donaven sentit: la tranquil·litat de l’entorn, la coherència amb el model de parròquia o la seva viabilitat econòmica.

Quan això passa, el que es produeix no és una simple modificació tècnica del planejament, sinó una transformació profunda de les condicions inicials sota les quals aquells projectes havien estat concebuts.

També genera inquietud la percepció que no totes les situacions s’han tractat amb els mateixos criteris. Si s’han acceptat nombroses al·legacions, és legítim preguntar-se sota quins paràmetres s’han resolt i com s’ha garantit un tracte realment equitatiu entre propietaris.

La confiança institucional només es construeix quan les regles són clares, objectives, previsibles i aplicades de manera coherent.

La incertesa urbanística afecta directament l’activitat econòmica i la capacitat d’atraure iniciatives que generin ocupació, inversió i dinamisme. També hi ha una dimensió humana i generacional que sovint queda fora del debat.

El debat va molt més enllà de l’àmbit patrimonial. La incertesa urbanística afecta directament l’activitat econòmica i la capacitat d’atraure iniciatives que generin ocupació, inversió i dinamisme. També hi ha una dimensió humana i generacional que sovint queda fora del debat.

Molts dels projectes afectats no responen únicament a criteris d’inversió, sinó a voluntat de continuïtat, d’arrelament i de mantenir activitat econòmica vinculada a la parròquia. Quan determinades condicions fan inviable o excessivament incert aquest tipus de projectes, el que es posa en risc no és només una inversió concreta, sinó també la capacitat de donar continuïtat a iniciatives familiars i empresarials que formen part del teixit viu d’Ordino.

Si Ordino esdevé un territori molt més restrictiu que altres parròquies veïnes, existeix el risc real que projectes empresarials, hotelers i econòmics acabin desplaçant-se fora. Preservar el territori és imprescindible, però també ho és evitar que la parròquia perdi vitalitat, activitat i oportunitats de futur.

Preservar el territori no hauria de significar paralitzar iniciatives responsables ni dificultar projectes que poden aportar valor, ocupació i continuïtat a la parròquia.

En definitiva, el debat actual és també una qüestió de confiança. Confiança en l’estabilitat i previsibilitat de les regles del joc, en la seguretat jurídica i en la capacitat de les institucions de trobar equilibris justos entre actors diversos. Sense aquesta confiança, es debilita no només el model urbanístic, sinó també el model de país.

Molts dels qui avui expressen preocupació pel nou POUP no ho fan des de la voluntat de confrontació, sinó precisament des del desig de continuar invertint, treballant i aportant valor a Ordino i a Andorra.

El que es demana no és frenar el futur de la parròquia, sinó poder formar-ne part amb unes regles clares, equilibrades i previsibles. Perquè preservar el territori i mantenir viva l’activitat econòmica, empresarial i humana no haurien de ser objectius incompatibles.

El futur d’Ordino és una responsabilitat compartida. Però només serà sòlid si es construeix des del respecte als drets, l’equitat i el consens.

Ordino no pot avançar generant divisions. Només pot avançar si ho fa amb tothom.