La notícia publicada el passat vint-i-nou de juny per Altaveu, que revela que almenys 366 persones originàries del Marroc, Algèria, Cuba i l’Argentina tenen oficialment doble nacionalitat a Andorra, degut a la impossibilitat de renúncia de la nacionalitat d’origen, posa sobre la taula una realitat jurídica i política que no podem ignorar. Tot i que la Constitució andorrana és clara en la seva prohibició de la doble nacionalitat, sembla que, a la pràctica, aquesta norma fonamental es veu pervertida per la permissivitat o la inacció política. I això és, senzillament, inadmissible en un estat de dret.

L’article 7.2 de la Constitució no deixa lloc a dubtes:

L'adquisició o el manteniment d'una nacionalitat diferent de l'andorrana implicarà la pèrdua d'aquesta en els termes i terminis fixats per la llei.

Aquesta prohibició no és fruit d’un conservadorisme identitari, sinó d’un principi de sobirania i coherència institucional. La nacionalitat és un vincle jurídic i polític fonamental, que estableix drets però també deures. Quan es permet la doble nacionalitat, aquest vincle es dilueix, i amb ell, la responsabilitat i la lleialtat que qualsevol ciutadà ha de tenir envers el país.

“Obrir la porta a la doble nacionalitat és obrir també la porta a ingerències externes, a conflictes de lleialtat i a la possible instrumentalització de la ciutadania andorrana per part d’interessos forans. Permetre que ciutadans amb fidelitats compartides participin en la presa de decisions d’un país tan vulnerable com el nostre és, simplement, un risc inassumible”

Una mesura de protecció davant ingerències externes

En un context com el d’Andorra, un país petit, envoltat de grans potències, amb una estructura institucional reduïda i una població limitada, la nacionalitat única no és només una qüestió legal, sinó una mesura de protecció. Obrir la porta a la doble nacionalitat és obrir també la porta a ingerències externes, a conflictes de lleialtat i a la possible instrumentalització de la ciutadania andorrana per part d’interessos forans. Permetre que ciutadans amb fidelitats compartides participin en la presa de decisions d’un país tan vulnerable com el nostre és, simplement, un risc inassumible.

El problema no és d’Andorra, sinó del país d’origen

Un altre aspecte que cal deixar clar és que Andorra no ha d’assumir les conseqüències dels marcs legals d’altres països. Si un nacional estranger no pot, per la seva legislació d’origen, renunciar formalment a la seva nacionalitat, el problema jurídic el té aquell estat, no pas Andorra. La sobirania andorrana no es pot adaptar a les legislacions alienes. Pretendre fer excepcions per a aquells que no poden renunciar a la seva nacionalitat d’origen per molt legítimes que siguin les seves circumstàncies personals implica subordinació jurídica i una pèrdua de control sobre qui és realment andorrà segons els nostres propis criteris.

Aquest tipus d’asimetries només poden conduir a situacions injustes i incontrolables, on la ciutadania esdevé un concepte flexible i manipulable. Si es permet que les normatives d’altres estats condicionin qui pot o no ser andorrà, ja no estem parlant d’una nacionalitat sobirana, sinó d’un simple tràmit administratiu sense força ni identitat.

El respecte a la Constitució: innegociable

És fonamental entendre que cap acord bilateral, conveni administratiu ni interpretació política pot passar per damunt de la Constitució. Qualsevol canvi en una norma tan fonamental com la de la nacionalitat només pot venir d’una reforma constitucional un procés que exigeix consens, transparència i, sobretot, voluntat democràtica. Actuar al marge d’aquesta via no només debilita l’estat de dret, sinó que obre la porta a arbitrarietats i a una pèrdua progressiva de sobirania.

Fer veure que la doble nacionalitat “de facto” no és un problema és mirar cap a una altra banda davant d’un incompliment constitucional flagrant. No podem permetre que, per raons de comoditat o pressió política, es desdibuixi un dels fonaments legals i simbòlics del nostre país.

Conclusió: sobirania, coherència i responsabilitat

La nacionalitat andorrana ha de ser un compromís clar, exclusiu i coherent. No pot ser una identitat a mitges ni una etiqueta addicional per conveniència. Si un resident estranger vol esdevenir andorrà, ha d’estar disposat a fer una elecció clara, tal com exigeix la nostra llei fonamental. I si no pot o no vol renunciar a la seva nacionalitat d’origen, Andorra ha de respectar aquesta decisió, però no pot alterar la seva arquitectura jurídica per adaptar-se als marcs legals d’altres estats.

La sobirania no s’ha de negociar mai. Ni en petit ni en gran. I la Constitució, com a garant d’aquesta sobirania, ha de ser respectada sota qualsevol circumstància. Si comencem a tolerar excepcions, serem partícips de la descomposició lenta i constant de la nostra identitat com a nació.